Maillol a Barcelona.

El riu, al passeig de Gràcia.

Anada a Barcelona amb amics per visitar les exposicions que hi ha a La Pedrera i al MNAC. Pel matí, a La Pedrera per admirar l’antològica dedicada a Maillol. Davant l’entrada el bronze El riu ens dóna la benvinguda que entre els vianants i les grans cues que es formen de turistes, com ja sol ser habitual, per visitar la casa de Gaudí, la seva contemplació és quasi bé impossible. Recordo el primer cop que vaig poder admirar-la, l’estiu de 1976, amb tota tranquil•litat, al jardí del MOMA a Nova York.

Ja dintre la Pedrera, al pati, ens esperava La Muntanya (1937), monumental peça fosa amb plom. L’exposició és un recorregut per la vida de Maillol on hi podem veure les seves primeres pintures, esbossos, dibuixos, cartrons per tapisseries i les seves primeres obres en terracota, que em recorden les tanagres, amb un punt pàrvul, de modelatge d’aprenent al qual se li escapen les formes. Hi ha una gran diferència entre L’Acció encadenada sense braços (1905), personatge androgin, que és una barreja de Grècia, renaixement i barroc i Mediterrània (1905), obra d’una serenor i rotunditat, sense exhibicionisme, que ens deixa endevinar cap on anirà l’escultura de Maillol. Entre totes les petites terrisses que hi ha destaco La Dina (1937) que és la llavor, el germen de la seva obra més original, madura i aconseguida: El riu (1938-1943).

La noia ajaguda (1921), monumental, de formes poc aconseguides descansa al cel obert i la podem veure des d’un dels finestrals.

Realment aconseguit trobo el Retrat amb barret de Renoir (1907); m’agrada El ciclista (1908) obra feta per al seu admirador el col•leccionista Harry Kessler, comte alemany, mecenes seu i “secretament homosexual”. De la resta, m’agrada la Pomona (1910) la més resolta del conjunt de bronzes de dones dempeus, juntament amb La nimfa sense braços (1930).

Finalment, els boixos que feia per il•lustrar els llibres que publicava l’editorial del seu mecenes són molt més explícits i tenen un lirisme i una decisió que no tenen la resta d’apunts.

Un, surt de veure l’exposició amb la impressió de que la voluntat té més força que el talent.