dilluns, 30 de novembre del 2009

Aforismes.


Esgrafiat en una boca de reg. Aldover.

A mesura que els actors es tornen dolents, el públic acudeix. Un mal actor atrau al públic com la carn passada a les mosques. Henry de Montherlant al seu Notes sur mon théâtre escriu, no exempt de malícia i raó, aquesta reflexió que podríem extrapolar a altres arts.

Dalí, malvadament i carregat de raó, va contestar això quan li preguntaren sobre els mòbils de Calder: el mínim que se li pot demanar a una escultura és que no es mogui.

Al pas que anem i per molt que tots cerquin l’originalitat com qui cerca el Grial, l’anomenat art contemporani és cada cop més uniforme; arribarem a no distingir l’obra de cap artista ja que tot sembla fet per la mateixa mà.

divendres, 27 de novembre del 2009

Pintant al Monestir de Sant Cugat.


Pintant a Sant Cugat, juny 1970.

Regirar calaixos sol reportar, apart d’ocupar una bona estona, sorpreses i records. L’any 1970, quan cursava 1r de Belles Arts, al tenir bona nota a Procediments pictòrics vaig aconseguir una beca per ampliació d’estudis a l’Escola de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès, que per aquelles èpoques estava ubicada a un lateral del preciós claustre del monestir i que dirigia el recordat professor Miquel Farré.
Tot un mes amb estudiants d’altres Escoles de Belles Arts d’arreu (els de Sevilla tan apassionats, els d’Amèrica del Sud tan coloristes); amb el company Tomàs Trullén (epd) de Tortosa, aplicant la tècnica del fresc en aquells murs centenaris. Gaudint de les classes al claustre o ajaguts sobre l’herba. Sons de guitarra i poesia i xerrades inacabables a la llum de la lluna. Avui, amb aquesta fotografia, fa que el record reneixi, sense melangia i curull de gratitud.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Al mestre, punyalada.


Apunts del natural, llapis conté/paper.

En el món de l’art és un tòpic, una frase feta, que les nostres obres són els nostres fills i que un cop acabades s’independitzen i viuen una vida pròpia i així fins on un vulgui fent un paral•lelisme simple amb la vida familiar. Un, en canvi, creu que ha de ser tot el contrari: Un ha de ser fill de les seves obres però sense deixar de ser fill dels seus pares i no només per respecte als nostres mestres, sinó per no perdre el nord i per portar la contrària (i marcar diferències) amb els qui desvergonyidament i sense cap mena de pudor enalteixen: al mestre, punyalada.

diumenge, 22 de novembre del 2009

El camí de l'art és llarg.


La pruna, detall. Oli/tela.

El camí de l’art és llarg i d’un sol recorregut, no té tornada. En canvi, veient l’obra d’alguns artistes actuals dóna la impressió de que ja estan de volta de tot... però sense haver anat en lloc; d’altra banda és una actitud ben típica d’aquestes terres.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Curar-se "por alegrías".


L'Ebre a Aldover, oli/fusta.

Fa una colla de dies que no estic gaire fi. Unes dècimes de febre em deixen abaltit. Per acompanyar les llargues hores d’inactivitat i sense ganes de fer res he buscat en el flamenc un reconstituent. La Niña de los Peines i La Paquera de Jerez són mà de sant sobretot quan les sento por alegrias. Tinc una gravació de la Niña de la col•lecció Manuel de Falla del 1922 amb una interpretació de Yo le dí un duro al barquero por pasar el Ebro a verte, que és per posar-li flors i espelmes.

dijous, 19 de novembre del 2009

A Jim, in memoriam.


Retrat de Jim, oli/cartró.

Com els antics jueus de Toledo
- els teus pares, tampoc fa tant,
van haver de fugir de Viena -,
injustament expulsats de la seva llar,
del seu poble,
del seu estimat Sepharad i
que passats cinc segles
encara guarden embolcallada
en lli blanc, la clau
de casa seva
- una casa que ja només existeix en el seu cor -.
Així jo guardo
el record de la teva memòria.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Les boirines de tardor.


La vall de l'Ebre des de casa.

Avui la vall del riu s’ha llevat un altre cop amb la boirina. I com sempre, penso amb el sendal de Bécquer. Tot i així avui el pensament se m’ha fet corpori. La broma no només seguia la llera del riu sinó que s’agafava als arbres i els embolcallava. Els arrodonia i només deixava endevinar la seves formes. Tot el paisatge tenia un punt escultòric que m’ha fet recordar les damas velatas, les puritas italianes, que tot i la seva blancor marmòria... tenen un punt d’ingravidesa.
En recordo una a Ca Rezzonico d’Antonio Corradini (1668-1752) realment magnífica, en canvi la de Nàpols, a la Cappella Sansevero en lloc d’amagar, velar mostra un cos quasi bé provocador, tot i que la titula La Pudicizia, amb un mugrons durs i marcats que em fan pensar amb les fotos que publiquen, certes revistes, de les models sortint de l’aigua amb la roba modelant el cos (nihil novum sub sole).

dimarts, 17 de novembre del 2009

La mirada de Velázquez.


Retrat d'home, Velázquez. MET,NY.

El món de l’art celebra des de fa uns quans mesos i els diaris ho “esbomben com notícia cultural” la, diguem-ne, descoberta d’un nou quadre pintat per Velázquez. A un, li estranya que hagin passat tants anys i s’hagi necessitat de tota mena de tècniques modernes per arribar a confirmar el que per allà al 1917 un hispanista alemany, August Mayer, ja mantenia contra l’opinió d’altres amateurs.
El quadre, és el retrat d’un home i suposadament, és un esbós, una prova, pel retrat del soldat que surt a la part dreta de La Rendición de Breda i que crec que el supera amb escreix. De fet, en el món de la pintura, molts esbossos de retrats solen superar al retrat en si, perquè no queden tant refets ni llepats.
A un, després de tants anys, ja no li estranya que els experts puguin arribar a tal grau de ceguesa, però tractant-se de Velázquez és realment decebedor. Que dubtin d’obres d’altres pintors no és gens d’estrany però no reconèixer la mà del mestre, diu poc dels estudiosos. I si encara dubtaven de la pinzellada i els grisos del fondo, cóm dubtar de la mirada?
I si en tot cas fos obra d’algun dels seus alumnes, collons quin alumne que pinta com el mestre!

L'aquàtica bellesa del nenúfar.


El darrer nenúfar de la temporada.

La bonança del temps aquesta tardor fa que el jardí llueixi diferent. Fins i tot algunes plantes han avançat la floració o almenys l’han canviada. Des de fa una setmana les nadaletes ja estan florides i a més a més, el seu perfum ara és una mica més embafador que de costum. En canvi, en ple hivern és un aroma que em plau.
Els nenúfars encara aguanten i mostren la seva aquàtica bellesa.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Benet Espuny


Benet Espuny amb el pare.

Dilluns passat vaig anar amb el pare a veure al sr. Benet. Abans era ell qui sempre venia a casa, ara la seva salut ja no li ho permet. Tots dos són supervivents de la tan explicitada “lleva”. Curiosament, tots dos coincideixen en que tot el que fins ara llegeixen sobre el que va passar al front de l’Ebre, no s’ajusta al que ells van viure. Un, sempre a entès que els historiadors escriuen al dictat.
La conversa, com quasi bé sempre, ha girat entorn els records de Pàndols i Cavalls i després, mirant àlbums de fotografies i retalls de premsa amb articles sobre la seva obra i de les anades i vingudes de Benet per aquests móns de Déu. Per primer cop, vaig veure unes fotografies amb els dibuixos i la realització de les pintures que hi ha a l’església de la Reparació de Tortosa.
Em va donar una còpia de l’escrit que vaig fer, ja farà anys, a l’Estel, quan el Ministeri d’Afers Exteriors va fer una exposició dels becats de l’Acadèmia d’Espanya a Roma. Us en faig més de cinc cèntims.



Benet Espuny. Vista de Roma des de l'Acadèmia, oli/tela.

Acabo de rebre un catàleg magnífic. Està editat pel Ministeri d’Afers Estrangers, l’Acadèmia d’Espanya a Roma, l’Institut Cervantes i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani i serveix de presentació de les exposicions que s’han fet a Roma (octubre-novembre de 1999), Madrid (desembre 1999), i en aquests moments a Murcia. El seu títol: TRADICIÓN E INNOVACIÓN EN ROMA, pintores pensionados de la Academia de España 1949 1975.
Són unes 150 pàgines amb més de 50 fotografies en color i altres tantes en blanc i negre. El format és de 26x21, amb una portada desplegable de 80 cm. Una autèntica panoràmica. És una vista de Roma, feta des de l’Acadèmia i datada l’any1950 (encara que va ser pintada l’any 1952). És un oli sobre tela de 94x300 cm i porta la firma de Josep Benet Espuny.
Entenen el perquè d’aquest escrit per parlar d’un catàleg? Que entre tants artistes als qui està dedicat, alguns ja morts, altres amb un èxit comercial considerable, uns quants amb currículum polític, es triï l’obra de Benet Espuny gens amic de capelletes ni turiferari ni caudatari de ningú (disculpeu-me els termes eclesiàstics però, en una ciutat levítica com la nostra m’ha vingut com cullera amb fesol), vol dir que ha prevalgut per damunt de tot la qualitat, de fet, tret característic de l’obra d’en Benet Espuny. I qui estimem Benet Espuny i admirem la seva obra ens alegrem de tot cor.
Tot i així, les autoritats tortosines segueixen negant-li el pa i la sal i, han de ser de fora de casa els qui li donen el que per llei li pertoca: un lloc important en aquest, ara més que mai manipulat, món de l’art, en el qual, els polítics han reemplaçat els antics mecenes. Per altra banda, companys de promoció d’en Benet Espuny tenen a les seves ciutats nadiues tot el suport oficial que es mereixen (Manuel Vilaseñor té un Museu a Ciudad Real i, Andrés Conejo exposició permanent a Murcia). Es posaran mai d’acord els nostres dirigents per fer-li una exposició homenatge? Trobaran lloc i temps per fer-ho? O és que els nostres caps culturals no ho fan perquè, no és políticament correcte gastar diners dels contribuents en un home lliure, que ha passejat amb el seu art (no hi ha manera més noble i enaltidora), el nom de Tortosa per tot el món? Espero que a tots els hi caigui la cara de vergonya, quan un cop mort, vulguin retre-li homenatge. Visca la necrofília !
Mentrestant el poble de Tortosa li ret cada dia el seu homenatge: poques llars d’aquestes terres on s’apreciï la pintura hi manca una obra d’en Benet, sigui oli, dibuix o gravat.
Avui em ve a la memòria una sentència d’en W. Benjamin: “l’important en aquesta vida és aconseguir la glòria sense fama, la grandesa sense brillantor, la dignitat sense sou”.
Sr. Benet Espuny li escau que ni feta a mida. Li la dedico.

dijous, 12 de novembre del 2009

La vinya verge


La tentación de Santo Tomás de Aquino, Velázquez.

Aquests dies la vinya verge es tornassola i parets, tàpies, pèrgoles i parrals s’encenen. Tota la gamma de mangres s’hi aveïnen. El carmí de granza és el color per excel•lència de la transcoloració que la tardor produeix a aquesta enfiladissa.
Aquesta tonalitat porpra, cardenalícia, imperial em porta records de pintors italians: Tiziano, Andrea del Sarto, Tintoretto però en gran manera hi trobo la pinzellada, subtil, de Velázquez i hi veig La coronación de la Virgen, el faixíns dels retratats, especialment el del general Spínola a La rendición de Breda, el Conde-Duque de la Hispanic, el retrat de Felipe Próspero amb el gosset que ens mira de fit a fit, Inocencio X inquirint-nos, els peus del Crist crucificat, però sobretot és el color d’un dels àngels de La tentación de Santo Tomás de Aquino.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Velázquez, Picasso.


Dibuix que acompanyava l'escrit a l?Ebre Informes.

L’Ebre Informes del dijous 18 de març de 1982 em va publicar un escrit titulat: Velàzquez un artista aún presente. (Reflexiones en el año Picasso). Es celebrava l’any Picasso i els diaris se’n feien ressò. L’anada a Horta m’ha fet buscar entre la paperassa dels calaixos i ha aparegut el retall de diari tot esgrogueït. N’espicasso uns quants paràgrafs.
Picasso ho abastà tot, i tot ho pintà sublimment i va traduir per la gran públic (Picasso, malgrat molts, és un artista de masses) tots els gèneres, si és que podem parlar de gèneres pictòrics, fins que es va quedar sol, sol en l’immens panorama pictòric. La seva genialitat li jugà una mala passada.
La soledat convida a pensar, a recapacitar, a ordenar les idees, a mirar al voltant cercant una mà amiga. Velàzquez, li va oferir la seva, i... es produeix el miracle. Picasso, com si volés recórrer un cop més el camí, tornar a aprendre, agafar, recuperar el temps passat (que no pas perdut), ens tradueix, rescata, interpreta Les Menines.
És ben d’agrair que Picasso ens pintés les Menines, les fes quadre, ja que a les Menines no hi ha quadre. Tots els elements que constitueixen un quadre no hi són. Ni el dibuix, ni el color, ni la composició estan presents perquè per Velázquez, com per la seva pintura, el que és viu no té límits...
Velázquez mai va pintar Maribárbola, senzillament es va limitar a ensenyar-nos-la a veure amb tota la seva lletgesa... intrínsecament formosa “com una flor, com una flor un tant desproporcionada, a la manera, per exemple, dels gira-sols”, com tan encertadament ens diu R. Gaya, perquè la llum de Velázquez no és estètica, sinó... ètica.
A Velázquez no li importa l’estètica, l’importa la vida, per això les seves Menines és, són, una criatura viva, que té vida pròpia, que viu. Picasso, ens ha retornat les Menines quadre, com a gran pintor que és, potser mogut per aquesta mena de nostàlgia del que hauria d’haver sigut i no va ser.
I succeeix el que havia de succeir: tota aquella martingala de personatges (necessaris al voltant de l’art), celebren, aplaudeixen, elogien, valoren, taxen, posen preu al senzill acte d’humilitat de Picasso com si es tractés d’un nou invent. Res inventat, res de nou, simplement un altre esser viu, la vida engendra vida, sorgit de la... Vida.
Mentrestant, Velàzquez, protagonista viu, menina pura, continua sent indulgent amb els agosarats, amb els genialment agosarats.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Les flors de la ceiba.


La ceiba del jardí

La tardor, a segons quins llocs vesteix el paisatge de color; a les nostres terres, ajudada pel vent, el despulla. Després de les darreres ventades la ceiba, que ha perdut totes les fulles, encara manté unes flors que desafiants, sembla que vulguin negar-se a dir adéu a la calor i deixar pas a l’estació dels freds.

divendres, 6 de novembre del 2009

Picasso torna a viure a Horta.


Horta de Sant Joan des de Sant Salvador.

Anada a Horta, amb la Paquita, per veure l’exposició: Picasso. Amics catalans de joventut. Una molt digna exposició, sense pretensions, ben muntada i que es veu i s’admira com si fos un joc: qui és qui? i que a més a més ens reafirma en la idea que ja teníem de Picasso: una persona dotadíssima amb una intel•ligència gens comuna i un gran sentit del humor.
La col•lecció de dibuixos fets amb tota mena d’estris i tècniques i suports revelen una alegria de viure inusual per l’època i en altres artistes i admirant-los podem fer un recorregut per tota la història del dibuix però amb el segell del mestre. Alguns dibuixos, amb traces de caricatura, estan fets d'una manera irreverent sense perdre el respecte al retratat. Tota la força de la joventut de Picasso és palesa en aquests retrats dels seus amics.
El llibre-catàleg editat per a l’ocasió és una petita joia.
Hem acabat la tarda admirant la solpostada des de Sant Salvador.

http://www.centrepicasso.cat/home.html

dijous, 5 de novembre del 2009

Quan un contempla... es buida.


Al museu R.Gaya, Múrcia.

L’art no es pot manifestar de cap de les maneres davant de gent que no tingui aptituds contemplatives. No obstant, l’art pot estar sense manifestar-se, no li cal manifestar-se per ser. És a través de la contemplació que podem arribar a quelcom tan íntim, tan tancat, tan recòndit. La contemplació és la via, el llenguatge que ampra l’art per poder manifestar-se i ser reconegut per certes persones, certes ànimes, ja que no totes les persones que miren saben veure, ni molt menys contemplar. Només a través de la contemplació podrem a arribar a descobrir. I l’art és, sense cap mena de dubtes, un descobriment... personal.
Quan un contempla... es buida. I aquest buit s’anomena receptivitat que no és altra cosa que una entrega, una entrega que no és altra cosa que una acceptació, un acolliment, una rebuda.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Terres de fang.


Lluents al delta, nota de color. Oli/fusta.

He rebut de l’Ajuntament de Deltebre el llibre que recull l’edició dels XIIIè i XIVè Premis Literaris Terra de fang, dels qual vaig formar part del jurat de poesia i de prosa respectivament.
Això, m’ha fet recordar la presentació que vaig fer per entregar el premi de poesia.

L’home des que s’inventà l’alfabet no ha fet altra cosa que aprendre a parlar. Una vintena i poc més de lletres, i entre elles una misèria de vocals, que col•locades com en un joc, ens han ensenyat a parlar. Les lletres, com si poséssim les notes en un pentagrama, no fan altra cosa que sonoritzar-se, harmonitzar-se, musicalitzar-se i elevar-se per nomenar, batejar no només les coses, els éssers, els elements sinó les idees, els sentiments.
L’home, entre totes les coses que pot fer, escriu. I és clar cadascú té el seu to. I diem to perquè sinó hi ha to només hi ha... escriptura. És a dir, treball manual, d’amanuense, d‘escrivent, de “pendolista”. Perquè l’escriptura és converteixi en literatura és necessita quelcom més que contar les coses amb correcció, claredat i amenitat; això no és literatura, sinó redacció. Escriure és l’artesania, si em permeteu emprar aquest nominal, més subjectiva que existeix i no hem de fer trampes ni garrames amb l’objectivitat, que curiosament és el que falseja més coses. Deixem l’objectivitat pels escriptors a sou.
Hem de tenir una bona oïda pel idioma, per poder copsar, retenir les paraules-notes adients i deixar-les anar que una altra oïda finíssima, entendrà el llenguatge.
Per escriure doncs, no necessitem una bona mà, sinó una bona oïda.
Si féssim cas a Paco Umbral, ens hauríem de creure que la literatura no és res més que la memòria sotmesa a la gramàtica; una frase brillant i maliciosa. Llavors hauríem d’acceptar que la poesia és el sentiment que és revolta i sotmet a la gramàtica.
La poesia és fidel als estats d’ànim, n’és un reflex ; és per això que ens arriba al moll de l’os i ens emociona. Però no ens hem de confondre: una llàgrima o un record no és poesia. Tampoc o és una confessió. Per això la sinceritat no constitueix un valor suprem en el poema. Sí en canvi, l’autenticitat de la creació, que encara que no la contradigui, no és pas la mateixa cosa.
Aquesta es una reflexió que Santos Torroella ens fa a la seva Poètica in Nuce: La poesia comença quan el dolor viu, la llàgrima viva, el record emocionat, han començat a ser, com en un stendhalià procés de cristal•lització, quelcom diferent: forma necessària, expressió autònoma i lliure. És per això que la poesia ens plagia. I perquè ens plagia? Perquè ens diu, ens mostra, ens descobreix a nosaltres mateixos. Ens despulla els sentiments i els posa en lletra. Quants cops no hem llegit una poesia que hauríem volgut pròpia i on ens hi hem vist reflectits?
La poesia ha de tenir el que en la llengua de Cervantes s’anomena: "llaneza, llaneza expresiva", tal com deia maese Pedro al seu escolanet, al capítol XXVI de la segona part de El Quixot: “llaneza muchacho, no te encumbres, que toda afectación es mala”. i on no hi arriba amb l’estil literari hi arriba amb el sentiment. Perquè com ens recorda també Cervantes: "quién sabe sentir, sabe decir". Però el poeta ha de tenir cura de no dir-ho tot, només el que cal, el que és essencial perquè essència és totalitat, mai detall acumulat; centre, no dispersió. El poeta, ha de convertir les seves limitacions en art.
Dos grans creadors francesos, d’una intel•ligència única, coincideixen en el que podríem considerar una “boutade” sinó hi hagués aquell punt que fa que mirem les coses d’una altra manera. “Cada cop dono menys valor a la intel•ligència” diu Proust i en Cocteau sembla que ho reafirmi dient: “Ens hem de curar de la intel•ligència”. Molt millor la intuïció, el sentiment, l’instin que ens dóna la vida.
I poca cosa més perquè com quasi sempre la majoria de vegades menys és més. El mínim per dir el màxim, estar ben arrelats per poder elevar-nos i sobretot com deia J.R.J.: "La transparencia Dios, la transparencia".

 

El delta en grisos, oli/fusta.


El jurat, després de llegir els quasi quaranta poemaris, va triar el guanyador per unanimitat.
El jurat, vol remarcar l’aparent senzillesa del poemari presentat en forma de haikús on l’autor amb un llenguatge planer ens porta, seguint la tradició del haikú, a fer un recorregut pel ¿delta? En aquest cas un delta personalíssim i alhora genèric, i ens el mostra amb una visió interioritzada i contemplativa on la metàfora ens la dóna moltes vegades el Kigo, el mot estacional, essencial en aquests versos, i que ens fa de guia en aquesta visita, onírica, cristal•litzada i poètica.Un delta viu, canviant depenent l’època de l’any però sempre sobri, horitzontal, minimalista... oriental i transparent.
El poemari premiat porta per títol: Camins a vora l’aigua, i n'és l'autor: Josep Fàbrega Selva.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Retrat de la mare.


Retrat de la mare, pastel/paper.

L'amor o la “cristalització”, segons Steandhal, si és real augmenta amb la distància i l'absència.