Velázquez, Picasso.

Dibuix que acompanyava l'escrit a l?Ebre Informes.

L’Ebre Informes del dijous 18 de març de 1982 em va publicar un escrit titulat: Velàzquez un artista aún presente. (Reflexiones en el año Picasso). Es celebrava l’any Picasso i els diaris se’n feien ressò. L’anada a Horta m’ha fet buscar entre la paperassa dels calaixos i ha aparegut el retall de diari tot esgrogueït. N’espicasso uns quants paràgrafs.

Picasso ho abastà tot, i tot ho pintà sublimment i va traduir per la gran públic (Picasso, malgrat molts, és un artista de masses) tots els gèneres, si és que podem parlar de gèneres pictòrics, fins que es va quedar sol, sol en l’immens panorama pictòric. La seva genialitat li jugà una mala passada.

La soledat convida a pensar, a recapacitar, a ordenar les idees, a mirar al voltant cercant una mà amiga. Velàzquez, li va oferir la seva, i... es produeix el miracle. Picasso, com si volés recórrer un cop més el camí, tornar a aprendre, agafar, recuperar el temps passat (que no pas perdut), ens tradueix, rescata, interpreta Les Menines.

És ben d’agrair que Picasso ens pintés les Menines, les fes quadre, ja que a les Menines no hi ha quadre. Tots els elements que constitueixen un quadre no hi són. Ni el dibuix, ni el color, ni la composició estan presents perquè per Velázquez, com per la seva pintura, el que és viu no té límits...

Velázquez mai va pintar Maribárbola, senzillament es va limitar a ensenyar-nos-la a veure amb tota la seva lletgesa... intrínsecament formosa “com una flor, com una flor un tant desproporcionada, a la manera, per exemple, dels gira-sols”, com tan encertadament ens diu R. Gaya, perquè la llum de Velázquez no és estètica, sinó... ètica.

A Velázquez no li importa l’estètica, l’importa la vida, per això les seves Menines és, són, una criatura viva, que té vida pròpia, que viu. Picasso, ens ha retornat les Menines quadre, com a gran pintor que és, potser mogut per aquesta mena de nostàlgia del que hauria d’haver sigut i no va ser.

I succeeix el que havia de succeir: tota aquella martingala de personatges (necessaris al voltant de l’art), celebren, aplaudeixen, elogien, valoren, taxen, posen preu al senzill acte d’humilitat de Picasso com si es tractés d’un nou invent. Res inventat, res de nou, simplement un altre esser viu, la vida engendra vida, sorgit de la... Vida.

Mentrestant, Velàzquez, protagonista viu, menina pura, continua sent indulgent amb els agosarats, amb els genialment agosarats.