Terres de fang.

Lluents al delta, nota de color. Oli/fusta.

He rebut de l’Ajuntament de Deltebre el llibre que recull l’edició dels XIIIè i XIVè Premis Literaris Terra de fang, dels qual vaig formar part del jurat de poesia i de prosa respectivament.

Això, m’ha fet recordar la presentació que vaig fer per entregar el premi de poesia.

L’home des que s’inventà l’alfabet no ha fet altra cosa que aprendre a parlar. Una vintena i poc més de lletres, i entre elles una misèria de vocals, que col•locades com en un joc, ens han ensenyat a parlar. Les lletres, com si poséssim les notes en un pentagrama, no fan altra cosa que sonoritzar-se, harmonitzar-se, musicalitzar-se i elevar-se per nomenar, batejar no només les coses, els éssers, els elements sinó les idees, els sentiments.

L’home, entre totes les coses que pot fer, escriu. I és clar cadascú té el seu to. I diem to perquè sinó hi ha to només hi ha... escriptura. És a dir, treball manual, d’amanuense, d‘escrivent, de “pendolista”. Perquè l’escriptura és converteixi en literatura és necessita quelcom més que contar les coses amb correcció, claredat i amenitat; això no és literatura, sinó redacció. Escriure és l’artesania, si em permeteu emprar aquest nominal, més subjectiva que existeix i no hem de fer trampes ni garrames amb l’objectivitat, que curiosament és el que falseja més coses. Deixem l’objectivitat pels escriptors a sou.

Hem de tenir una bona oïda pel idioma, per poder copsar, retenir les paraules-notes adients i deixar-les anar que una altra oïda finíssima, entendrà el llenguatge.

Per escriure doncs, no necessitem una bona mà, sinó una bona oïda.

Si féssim cas a Paco Umbral, ens hauríem de creure que la literatura no és res més que la memòria sotmesa a la gramàtica; una frase brillant i maliciosa. Llavors hauríem d’acceptar que la poesia és el sentiment que és revolta i sotmet a la gramàtica.

La poesia és fidel als estats d’ànim, n’és un reflex ; és per això que ens arriba al moll de l’os i ens emociona. Però no ens hem de confondre: una llàgrima o un record no és poesia. Tampoc o és una confessió. Per això la sinceritat no constitueix un valor suprem en el poema. Sí en canvi, l’autenticitat de la creació, que encara que no la contradigui, no és pas la mateixa cosa.

Aquesta es una reflexió que Santos Torroella ens fa a la seva Poètica in Nuce: La poesia comença quan el dolor viu, la llàgrima viva, el record emocionat, han començat a ser, com en un stendhalià procés de cristal•lització, quelcom diferent: forma necessària, expressió autònoma i lliure. És per això que la poesia ens plagia. I perquè ens plagia? Perquè ens diu, ens mostra, ens descobreix a nosaltres mateixos. Ens despulla els sentiments i els posa en lletra. Quants cops no hem llegit una poesia que hauríem volgut pròpia i on ens hi hem vist reflectits?

La poesia ha de tenir el que en la llengua de Cervantes s’anomena: "llaneza, llaneza expresiva", tal com deia maese Pedro al seu escolanet, al capítol XXVI de la segona part de El Quixot: “llaneza muchacho, no te encumbres, que toda afectación es mala”. i on no hi arriba amb l’estil literari hi arriba amb el sentiment. Perquè com ens recorda també Cervantes: "quién sabe sentir, sabe decir". Però el poeta ha de tenir cura de no dir-ho tot, només el que cal, el que és essencial perquè essència és totalitat, mai detall acumulat; centre, no dispersió. El poeta, ha de convertir les seves limitacions en art.

Dos grans creadors francesos, d’una intel•ligència única, coincideixen en el que podríem considerar una “boutade” sinó hi hagués aquell punt que fa que mirem les coses d’una altra manera. “Cada cop dono menys valor a la intel•ligència” diu Proust i en Cocteau sembla que ho reafirmi dient: “Ens hem de curar de la intel•ligència”. Molt millor la intuïció, el sentiment, l’instin que ens dóna la vida.

I poca cosa més perquè com quasi sempre la majoria de vegades menys és més. El mínim per dir el màxim, estar ben arrelats per poder elevar-nos i sobretot com deia J.R.J.: "La transparencia Dios, la transparencia".

 

El delta en grisos, oli/fusta.

El jurat, després de llegir els quasi quaranta poemaris, va triar el guanyador per unanimitat.

El jurat, vol remarcar l’aparent senzillesa del poemari presentat en forma de haikús on l’autor amb un llenguatge planer ens porta, seguint la tradició del haikú, a fer un recorregut pel ¿delta? En aquest cas un delta personalíssim i alhora genèric, i ens el mostra amb una visió interioritzada i contemplativa on la metàfora ens la dóna moltes vegades el Kigo, el mot estacional, essencial en aquests versos, i que ens fa de guia en aquesta visita, onírica, cristal•litzada i poètica.Un delta viu, canviant depenent l’època de l’any però sempre sobri, horitzontal, minimalista... oriental i transparent.

El poemari premiat porta per títol: Camins a vora l’aigua, i n'és l'autor: Josep Fàbrega Selva.