Avui faig anys

Com que avui compleixo 62 anys porto al blog la foto on estic apagant les espelmes del pastís i així podeu veure que l’operació de tiroide de fa dues setmanes no m’ha tret ni la gana ni la bufera. Us guardo una culleradeta del pastís.

La crítica i la seva oferta

Bodegó amb prunes, oli/paper. Detall.

En art, no hi ha estils sinó sensibilitats. Aquesta sembla ser la frase de moda. Darrerament, en qualsevol article sobre art s’hi pot trobar aquesta sentència, limitada entre punts i podríem interpretar que escrivint-la així, tan acotada, la frase es pot col·locar a qualsevol lloc de l’escrit o que l’autor l’ha deixat anar, lapidariament, en plan acudit, i s’ha quedat tan ample. 

Curiosament, el món de l’art que sempre s’ha dedicat a posar cada cosa al seu lloc, sigui per èpoques o per estils o per... aficions, quan es trobava amb un autèntic creador no sabia que fer, ara sembla que hagi optat per tot el contrari: la llei del pèndul. Avui en dia tot són individualitats, degut possiblement a que ja se’ls han acabat les paraules per definir el que tots cercaven, artistes i crítics, i que els havia de fer únics: l’estil. O dit d’una altra manera: la diferència.

A un li agradaria creure que com que se n’han adonat, per fi, de que l’estil és no tan sols l’obituari de l’art sinó la seva mortalla, ara es decanten per ofertar-nos quelcom intangible i amb la seva retòrica s’ajuden de paraules que, desvirtuant-les del seu significat, convertiran en polisèmiques, amb un únic objectiu final: que ens posin receptius i tendres per poder-nos vendre millor el seu producte.

Multum legendum esse, non multa

Solpostada, reflexes a l'Ebre, aquarel·la/paper.

S’ha de llegir moltes vegades el mateix, però no massa coses. Plini el Jove, aconsellava això, cosa que també feia Juan Ramón Jiménez. Seguint aquest consell i extrapolant-lo podríem dir, no pas aconsellar (només es pot aconsellar a qui ho demana), que en el món de l’art si observessim aquesta màxima segurament en gaudiríem més i sobretot ens faríem més sabis, que no és altra cosa que acceptar les nostres limitacions.

Ángeles Santos a l'Albert Gallery

Model d'ulls blaus (retrat d'Ángeles Santos), 1935,oli/tela,  Emili Grau Sala.

Sortint del Prado, quasi bé sempre solem anar pels mateixos carrers, animals de costum; degut potser a la calor que feia ens vam embotir per un carrer, el de Zorrilla, buscant tallar dret i una mica més d’ombra. Un petit aparador amb un quadre que em va cridar l’atenció i música de jazz al piano van convidar-me a tafanejar.

A l’interior, ple d’obres familiars, semblava que no em trobés a Madrid. La galeria, petita, és un homenatge, una mena d’altar, a una família de pintors on hi regna de manera  única Ángeles Santos.

El galerista, home de maneres exquisides, va iniciar la conversa sobre la pintora i així vam començar a desgranar els records. L’Escola de Belles Arts amb Grau Santos i Santos Torroella, Maite, les estades a Sitges amb Maloles Rubió, Grau Sala, Pere Pruna, Antonio Santos i per damunt de tots, amb autèntica veneració per part del galerista, Ángeles Santos.

Porto aquí al blog, aquesta estona passada a l’Albert Gallery i penjo un quadre de Grau Sala, model d’ull blaus, que no és altra que el retrat de qui va ser la seva dona, la pintora Ángeles Santos.

Piranesi al CaixaForum

A la cafeteria del CaixaForum.

Visita al CaixaForum per admirar l’exposició dedicada a Piranesi que un cop més ens deixa bocabadats, ja que com més ens endinsem en el coneixement de la seva obra i la seva vida, més ens conquista i enamora. La vàlua d’aquest artista italià, autèntic prodigi de constància, treball i imaginació, creix als nostres ulls dia rere dia i si encara hi havia algun dubte, algun però, amb aquesta completíssima exposició queda esvaït per sempre.

Fundación Juan March

Fundación Juan March. Exposició dedicada a les arts gràfique titulada La vanguardia aplicada 1890-1950; no és altra cosa que un monument al que s’anomenava arts aplicades.

La mostra posa al seu lloc el treball d’una generació de dibuixants, dissenyadors, linotipistes que sense cap ínfula es van dedicar a crear uns nous llenguatges visuals que ens ensenyessin a mirar, a veure, a percebre les coses de diferent manera; que es pogués llegir i entendre el missatge sense intermediaris, que fos més entenedor, però sobretot per apropar al gran públic la nova cultura de les arts gràfiques. L’exposició és una manifestació generosa de com es poden educar a les masses en aquest ara anomenat i tan de moda món de las arts visuals.

La Fundació, exhibeix quasi bé 700 obres, des de dissenys originals, maquetes, esbossos, fotomuntatges, llibres, revistes i cartells de tipògrafs i dissenyadors d’uns trenta països penjades a les parets de les seves amplies sales i distribuïdes en unes vitrines modulars, escultòriques, que no fan altra cosa que realçar les peces que s’hi exhibeixen.  

Un generós fulletó, 20 pàgines, serveix de guia per no perdre´s res d’una exposició que en guardarem record gràcies al magnífic catàleg editat, autèntica bíblia de les que durant un temps anomenaren, amb un cert to despectiu i paternalista, Arts Aplicades.
A la llibreria de la Fundació hi vaig comprar la biografia de Pío Baroja de José-Carlos Mainer, primer llibre d'una col·lecció de biografies que la Fundació edita amb el títol de Españoles eminentes. 

Kirchner a la Fundación MAPFRE

Dona jacent amb camisola blanca, oli/tela, c. 1909 Städel Museum, Francfort del Meno.

Una altra de les sales que solc visitar quan vaig a Madrid és la de la Fundació Mapfre. A la seva nova seu de Recoletos hi tenen una exposició del pintor alemany Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938). Aquest artista no ha estat mai sant de la meva devoció, sempre he trobat la seva pintura poc sentida i massa temperamental, és a dir que la seva obra la veig improvisada i de primera intenció. L’expressionisme alemany, del qual forma part segons la crítica especialitzada, sempre l’he sentit lluny del que entenc primer com pintura i després com expressionisme i sempre que he vist obres de qualsevol dels seus artistes afiliats no he aconseguit veure-hi més enllà d’una mena de treball plàstic amb fins... terapèutics i de provatura. 

La mostra de la Mapfre és extensa i completíssima, com quasi bé tot el que presenten i aquesta és la primera monogràfica que es pot veure a Espanya. Dibuixos, fotografies, escultures, gravats, pintures es poden contemplar en un recorregut cronològic. 

Com sempre sol passar, un quadre, un apunt, unes pinzellades, la composició o segons quines notes de color fan que alentim el pas davant una obra i que s’estableixi un nexe de comunicació que abans no existia amb l’artista i es trenquen les barreres. A partir d’aquí ja se li pot perdonar que no ens agradi perquè una sola de les seves obres té la força suficient per... redimir-lo. 

Federico Beltrán Massés. Una raresa

La Real Academia de San Fernando, apart de tenir un museu que d’estar a una altra ciutat, que no fos Madrid, estaria ple de visitants, sol organitzar exposicions temporals prou interessants, quan no imprescindibles. Algunes d’elles curioses, ja sigui pel tema o per l’artista triat. Aquests mesos n’allotgen una de ben peculiar del pintor català Federico Beltrán Massés. Alumne de Sorolla, la seva pintura té reminiscències de Julio Romero de Torres i Zuloaga amb aires decadents i cosmopolitisme de fi de segle amb uns resultats que estan més prop de la sicalipsis que de l'erotisme.

Va triomfar arreu del món retratant al who is who de l’època. El rei Alfons XIII, amic seu, li inaugurava les exposicions. El Papa Pius XII, el rei George VI del Regne Unit, Humbert II d’Itàlia, Jordi II de Grècia, El Sha de Persia, els maharajàs de Kapurtala, la princesa Haag de Dinamarca i tota una rècula de comtes i comtesses, ducs, duquesses, marquesos i marqueses van passar pels seus pinzells. Gent de les finances, empresaris, alta societat i artistes, sent Tórtola Valencia la seva predilecta que va retratar de diferents maneres, fins arribar a Hollywood on de la mà de Rodolfo Valentino, amb qui va intimar, va retratar a tota la jet-set del cel·luloide, la banca i l’empresa.

L’exposició, es deixa veure sense cap ensurt ni molt menys sorpresa, tret dels temes que pintava i com els tractava que no fan altra cosa que demostrar com les modes ja neixen mortes.

Un quadre, amb un arlequí pintat el 1917, titulat L’hora blava em remet a l’exposició de Hopper del Thyssen on s’hi exhibeix el seu Soir bleu (1914) amb un arlequí com a motiu central del tema. Tan lluny i tan a prop.

El pare i els seus tomàquets

Com cada any, el pare conrea les seues tomaqueres i avui hem fet la primera collita que portem, com ja és habitual, al blog. Les tomaques que no ens menjarem en amanida, gazpacho o que regalarem als amics en farem conserva i així, durant tot l'hivern, tindrem el rebost ben ple. Els sofregits, salses per la pasta i altres menges són molt més bones amb la conserva casolana. Esteu convidats a probar les tomaques del pare.

Per cert, és la primera vegada que publico des de l'iPad. Tota una aventura.

Publicat amb Blogsy

Hopper al Thyssen

 A l'ombreta d'un magnoli, enredant amb l'iPad.

Al museu Thyssen, les entrades per visitar l’exposició de Hopper s’han d’agafar al menys d’un dia per l’altre, tal és la demanda per poder veure l’obra d’un dels pintors més mediàtics. Així que a primera hora ja estem fent cua per poder entrar a unes sales abarrotades de gent, que amb els àudios a l’orella, van d’un quadre a l’altre amb cares d’esmaperduts. L’aldarull és gran, alguns cops augmentat per la rebequeria ploranera d’una criatura que els pares ja porten a culturitzar, i que sense immutar-se el deixen que cridi i plori al seu aire.

Estar a Madrid i no veure l’exposició de Hopper em semblava que no tocava, tot i haver de pagar entrada, quan totes les altres exposicions que hi ha a la capital les puc veure de franc, però un sempre dóna segones i fins i tot terceres oportunitats a qualsevol artista que la crítica embadalida lloa sense cap mena d’empatx.

No fa molt, aquí al blog, ja deia el que pensava de l’obra d’aquest pintor americà i la visió d’aquesta antològica no me l’ha fet canviar, me l’ha refermat. L’exposició és una successió de quadres, fets amb tintes planes, sense cap vibració ni emoció i que al meu punt de vista no són res més que interpretacions fotogràfiques que no fan altre cosa que recordar-me els cartells que anunciaven les estrenes de l'antic cine Comèdia de Barcelona. Tot molt il·lustratiu, narratiu, literari i de psicoanalista. 

Però res és perd, un parell d'aquarel·les em van tindre un moment mirant com l’artista, degut a la complexitat de la tècnica de l’aigua, va assolir, potser sense pretendre-ho, el que tota pintura ha de tenir; els celatges però, seguien sent opacs.

Per acabar d’adobar-ho, a la sortida ens esperava un muntatge que no té res que envejar a una falla, intentant explicar en tres dimensions com el pintor va copsar i fabricar un dels seus quadres estrelles. Els visitants, un rere l’altre pujant a una tarima, per trobar el punt de vista òptim i posar-se en el lloc del pintor. 

Rafael al Prado

De bon matí, per evitar cues, al Prado. L'exposició dedicada a Rafael i el seu taller ja fa anys que haurien d'haver-la fet, al menys per poder tornar a admirar tot el que del pintor italià atresora el museu i que solen tenir a "les golfes". 

L’exposició és fonamenta en els darrers set anys de vida del qui fou el més gran pintor de l’època i que va morir només amb 37 anys i que dirigia el taller pictòric més important de Roma on hi treballava amb els seus deixebles Gianfrancesco Penni i Giulio Romano i els seus ajudants. 

Al Prado hi podem admirar un grapat d’obres que van des dels quadres d’altar amb verges, nens Jesús, sants Joan, sants i apòstols, les seves típiques madonne i sagrades famílies fins els retrats, o allí el pintor hi desplegava tot el seu art i quelcom més quan es tractava de retratar als seus amics o íntims. Tot això acompanyat d’una quantitat d’esbossos i dibuixos on s´hi pot comprovar la manera de treballar i preparar les obres, el que anomenaríem la cuina, del seu taller. S’agraeix veure les evolucions, canvis, pentimentos que experimentaven les seves obres fins arribar al que l’artista considerava acabades i descobrir on el mestre hi posava el seu toc, la seva, la pinzellada, en definitiva el seu mestratge.

Poder admirar tanta obra, normalment dispersa per diferents museus del món o en mans de col·leccionistes privats, reunida en una exposició, és un dels pocs plaers que ens queden i aquesta exposició dedicada a Rafael ho és sense cap mena de dubtes. 

Les obres de la mostra, algunes vistes per primer cop, altres ja admirades en emocionen potser encara una mica més pel fet de poder-les gaudir juntes. El retrat del seu amic Baldassare Castiglione, tant transparent com la seva mirada; l’autoretrat amb Giulio Romano (tota una declaració d’intencions); El cardenal, probable retrat de Francesco Alidosi, favorit del papa Juli II, sobrepassen el que podríem anomenar retrats.  

No sé perquè, vaig trobar a faltar el retrat del poeta Andrea Navagero i de l’erudit Agostino Beazzano, tots dos venecians, que el passat estiu vaig admirar a la Galleria Doria Pamphilj de Roma.