De bon matí, per evitar cues, al Prado. L'exposició dedicada a Rafael i el seu taller ja fa anys que haurien d'haver-la fet, al menys per poder tornar a admirar tot el que del pintor italià atresora el museu i que solen tenir a "les golfes".
Al Prado hi podem admirar un grapat d’obres que van des dels quadres d’altar amb verges, nens Jesús, sants Joan, sants i apòstols, les seves típiques madonne i sagrades famílies fins els retrats, o allí el pintor hi desplegava tot el seu art i quelcom més quan es tractava de retratar als seus amics o íntims. Tot això acompanyat d’una quantitat d’esbossos i dibuixos on s´hi pot comprovar la manera de treballar i preparar les obres, el que anomenaríem la cuina, del seu taller. S’agraeix veure les evolucions, canvis, pentimentos que experimentaven les seves obres fins arribar al que l’artista considerava acabades i descobrir on el mestre hi posava el seu toc, la seva, la pinzellada, en definitiva el seu mestratge.
Poder admirar tanta obra, normalment dispersa per diferents museus del món o en mans de col·leccionistes privats, reunida en una exposició, és un dels pocs plaers que ens queden i aquesta exposició dedicada a Rafael ho és sense cap mena de dubtes.
Les obres de la mostra, algunes vistes per primer cop, altres ja admirades en emocionen potser encara una mica més pel fet de poder-les gaudir juntes. El retrat del seu amic Baldassare Castiglione, tant transparent com la seva mirada; l’autoretrat amb Giulio Romano (tota una declaració d’intencions); El cardenal, probable retrat de Francesco Alidosi, favorit del papa Juli II, sobrepassen el que podríem anomenar retrats.
No sé perquè, vaig trobar a faltar el retrat del poeta Andrea Navagero i de l’erudit Agostino Beazzano, tots dos venecians, que el passat estiu vaig admirar a la Galleria Doria Pamphilj de Roma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada