La crítica i la seva oferta

Bodegó amb prunes, oli/paper. Detall.

En art, no hi ha estils sinó sensibilitats. Aquesta sembla ser la frase de moda. Darrerament, en qualsevol article sobre art s’hi pot trobar aquesta sentència, limitada entre punts i podríem interpretar que escrivint-la així, tan acotada, la frase es pot col·locar a qualsevol lloc de l’escrit o que l’autor l’ha deixat anar, lapidariament, en plan acudit, i s’ha quedat tan ample. 

Curiosament, el món de l’art que sempre s’ha dedicat a posar cada cosa al seu lloc, sigui per èpoques o per estils o per... aficions, quan es trobava amb un autèntic creador no sabia que fer, ara sembla que hagi optat per tot el contrari: la llei del pèndul. Avui en dia tot són individualitats, degut possiblement a que ja se’ls han acabat les paraules per definir el que tots cercaven, artistes i crítics, i que els havia de fer únics: l’estil. O dit d’una altra manera: la diferència.

A un li agradaria creure que com que se n’han adonat, per fi, de que l’estil és no tan sols l’obituari de l’art sinó la seva mortalla, ara es decanten per ofertar-nos quelcom intangible i amb la seva retòrica s’ajuden de paraules que, desvirtuant-les del seu significat, convertiran en polisèmiques, amb un únic objectiu final: que ens posin receptius i tendres per poder-nos vendre millor el seu producte.