Hopper al Thyssen

 A l'ombreta d'un magnoli, enredant amb l'iPad.

Al museu Thyssen, les entrades per visitar l’exposició de Hopper s’han d’agafar al menys d’un dia per l’altre, tal és la demanda per poder veure l’obra d’un dels pintors més mediàtics. Així que a primera hora ja estem fent cua per poder entrar a unes sales abarrotades de gent, que amb els àudios a l’orella, van d’un quadre a l’altre amb cares d’esmaperduts. L’aldarull és gran, alguns cops augmentat per la rebequeria ploranera d’una criatura que els pares ja porten a culturitzar, i que sense immutar-se el deixen que cridi i plori al seu aire.

Estar a Madrid i no veure l’exposició de Hopper em semblava que no tocava, tot i haver de pagar entrada, quan totes les altres exposicions que hi ha a la capital les puc veure de franc, però un sempre dóna segones i fins i tot terceres oportunitats a qualsevol artista que la crítica embadalida lloa sense cap mena d’empatx.

No fa molt, aquí al blog, ja deia el que pensava de l’obra d’aquest pintor americà i la visió d’aquesta antològica no me l’ha fet canviar, me l’ha refermat. L’exposició és una successió de quadres, fets amb tintes planes, sense cap vibració ni emoció i que al meu punt de vista no són res més que interpretacions fotogràfiques que no fan altre cosa que recordar-me els cartells que anunciaven les estrenes de l'antic cine Comèdia de Barcelona. Tot molt il·lustratiu, narratiu, literari i de psicoanalista. 

Però res és perd, un parell d'aquarel·les em van tindre un moment mirant com l’artista, degut a la complexitat de la tècnica de l’aigua, va assolir, potser sense pretendre-ho, el que tota pintura ha de tenir; els celatges però, seguien sent opacs.

Per acabar d’adobar-ho, a la sortida ens esperava un muntatge que no té res que envejar a una falla, intentant explicar en tres dimensions com el pintor va copsar i fabricar un dels seus quadres estrelles. Els visitants, un rere l’altre pujant a una tarima, per trobar el punt de vista òptim i posar-se en el lloc del pintor.