Bernini, Caravaggio i Roma.

San Luigi dei Francesi.

Sense cap mena de dubtes, Roma és una ciutat que, tenint gran quantitat de museus, només se la coneix pel carrer. Tot el que té d’admirable es troba passejant. Els seus vestigis són la seva ànima. La resta, forma part de la recentment creada història de l’art i per tant ens l’hem de prendre amb certa... prudència.

El barroc, possiblement ajudat per una cúria embafada de riqueses, va trobar a la ciutat un bon viver i va voler, sense poder, canviar-li la fisonomia.

Tot i que Miquel Àngel va treballar a Roma (fins i tot com arquitecte) i deixant a la Capella Sixtina una mostra de la seva poderosa creativitat, no m’atreviria a considerar-lo un pintor (les seves pintures són escultòriques) i menys... romà. I el seu company de sala, Rafael, és mou en un altre món aliè al romà.

Bernini, seria el seu artista escultor i Caravaggio el pintor. S’ha d’anar a Roma per entendre a aquets dos artistes tan locals, tan arrelats a la ciutat. Tots dos treballant per a l’Esglèsia: un, escultor que tracta les seves obres amb resolució pictòrica; l’altre, pintor que les resolt escultòricament. Un, exquisit amb cert toc de vulgaritat, l’altre vulgar, com els personatges que pintava, però que amb els pinzells els dignificava.

Bernini, escultor i Caravaggio pintor van fer Roma seva.

Quant costa pintar un quadre?

De bon matí preparant una aquarel·la.

Amb l’amic i company Manu Aznar compartim el plaer per Proust. Fa uns dies va deixar-me un llibre titulat Àlbum Proust, amb aspecte de missal, biogràfic, ple de fotografies, que es llegeix golosament. Al llibre hi ha l’opinió de Proust sobre una polèmica que fins i tot va arribar als tribunals entre el crític d’art Ruskin, a qui Proust admirava ferventment fins el punt de traduir La Biblia d’Amiens i Sèsam i els lliris, i el pintor Whistler, el qual, tot i guanyar el plet, va arruïnar-se, havent de vendre el seu estudi per poder pagar els advocats i abandonar Anglaterra. Afortunadament, Whistler no va deixar de pintar i se’n va anar cap a Venècia, potser per emprenyar a Ruskin, on hi va fer una sèrie de gravats i pastells realment preciosos.

Sobre l’enemistat de Ruskin i Whistler Proust va escriure a Marie Nordlinger: Es menyspreaven mútuament perquè els seus sistemes eren oposats. Però la veritat era una sola, i ambdós la veien. En la seva polèmica amb Ruskin, Whistler va dir: “Vostè manté que he pintat aquests quadre en poques hores; però jo l’he pintat amb l’experiència de tota ma vida”. I precisament en aquest període Ruskin escrivia a Rossetti: “el que vostè dibuixa, quan improvisa, és el fruit de molts anys de somnis, d’amor i d’experiència”.

Aquí, a Catalunya, hi ha una anècdota (una de tantes) protagonitzada per Rusiñol: Estava Rusiñol començant a pintar un paisatge quan un passejant el va saludar. Passades unes hores el mateix passejant, de tornada, es va parar per admirar el quadre: molt maco, sí senyor!. Tant li va agradar que va proposar-li comprar-lo. Quan l’artista li va dir el preu el passejant va contestar que el trobava car, contant que l’havia pintat en unes hores. Unes hores i tota una vida de treball i experiència va contestar-li Rusiñol.

"Sensitibitat".

Estudi de color, oli/tela.

Richard Sennett al seu llibre El respecte, parlant de la compenetració entre un pianista i un cantant interpretant “Der Erlköning” de Schubert fa, amb certes reserves, aquesta reflexió: Només els individus dotats d’un talent excepcional són sensibles als demés.

En el món de l’art, si apliquéssim aquest criteri tindríem moltes sorpreses. En canvi, el que possiblement recolzaria seria la idea de que per poder respectar i admirar l’obra d’altri el que cal és tenir, i ampro una paraula d’Azorín, "sensitibitat". Paraula que ens vol donar a entendre, possiblement, un altre grau de sensibilitat... més elevat, per tant més profund, més arrelat a la persona. Més sanguini però que es manifesta a flor de pell.

Retrats de La Belle Époque.

Detall del folletó. Retrat de Gaston Bonnefoy, Toulouse-Lautrec.

CaixaForum és a punt de tancar l’exposició Retrats de la Belle Époque quan, per fi, em decideixo a visitar-la. Alguns quadres ja estan despenjats perquè han de participar en altres exposicions. Tot i així no es noten a faltar amb tanta obra que hi ha. La mostra, sembla estar feta "at maiorem gloriam" de Sorolla, que no és que no s’ho mereixi però llavors tot queda... casolà i més si encara s’hi afegeix Pinazo i Benedito. L’exposició, ha estat finançada per la Generalitat Valenciana i s’ha de fer pàtria. Aquí hi afegim Casas i Rusiñol i ja complim.

L’exposició, molt ben muntada, està dividida en nou àmbits que tenen un cert aire... literari. Autoretrats, Retrats de societat, Temperament i caràcter, Retrats de grup, Ambients i converses, Retrats en plain air, Toulouse-Lautrec, El retrat com a símbol i La crisi, com a colofó.

D’entrada, dos autoretrats ja coneguts, el de Sargent dels Uffici i Sorolla de Madrid. Potents, vigorosos, directes m’animen a iniciar una visita on, segurament (com així va ser) hi trobaré vells coneguts. Em crida l’atenció un pastell d’una pintora noruega, Asta Norregaard, de la que no recordo haver vist res. És un autoretrat gens llepat, sensible sense trucs i net. Jean Louis Forain, Eugene Carrière, Pinazo i Boldini, que confon pintar amb tirar confeti i serpentines. Com pot ser que un home tan dotat s’amaneri d’aquesta manera i... acabi cec? El seu autoretrat, La dona de rosa que tant agrada publicar, el Retrat de Cleo de Merode, el de SAR l’Infanta Eulàlia d’Espanya, que a primer cop d’ull t’agafen, queden superficials un cop se’ls hi dedica una mirada o volem iniciar un... diàleg. En canvi el retrat del petit Subercaseaux, sobri, ens inspira cert... afecte perquè l’artista, aquí, hi ha posat una mica d’ànima.

A l’extrem de Boldini hi ha el pintor valencià Manuel Benedito, professor de Benet Espuny, amb un altre retrat de la ballarina Cleo de Merode (pintat al 1910 mentre que Bolidini va pintar-la el 1901) quasi bé insinuat, quasi sense cos de pintura, molt prim i amb grisos (pictòrics), d’una bellesa plàcida i sense exhibicionisme.

Sorolla, mostra tota la seva potència de retratista: el conegut Alfons XIII amb vestit d’hússar, Retrat de Blasco Ibáñez de l’Hispanic Society, Calixto Rodríguez amb una mà aguantant les ulleres... que batega, María amb barret i el Retrat d’el duc d’Alba, que admirava per primer cop. Sargent i la seva Duquesa de Sutherlant, del Thyssen, amb la rama d’olivera a la mà, Retrat de Westheimer, el de Vernon Lee, llàstima que pengessin Dames al jardí, Torre Galli, Florència ja que és un quadre pla, sense matisos i desmereix. Zorn, només representat amb un sol quadre: retrat de Edward Rathbone Bacon. El retrat de la Comtessa Mattieu de Noailles de Zuloaga ja era a l’Orangerie per la propera exposició (De Zuloaga a Picasso). Casas i la seva Sargantain o Júlia d’un... impossible groc llimona i La dona cosint, amb vestit vermell amb les fulles d’aspidistra a la dreta.

I més Sorolla amb un retrat de grup de l’Hispanic Society que recordava per la impressió que em va causà el cap neoclàssic i goyesc de la Sra. Ira Nelson Morris amb els seus fills. Del retrat de la família Errázuriz Urmeneta cada cop m’agrada més la taula menorquina del primer terme, plena de llibres, cada dia més viva que els retratats. El borratxo, una mica “grossolà” de pinzellada, contrasta en mig de la pinzellada... elegant i rítmica dels retrats de la burgesia.

Bonard, una mica perdut en aquesta exposició, amb el Retrat de Misia Godebska del Thyssen com igualment Caillebotte amb dos retrats de Père Magloire, per cert el que està fent migdiada al camí Saint Clair, a Etretat, el mostrava ben camacurt.

Em va cridar l’atenció el quadre de Marie Bracquemond, À la terrasse à Sèvres, amb una llum de pinzellada delicadíssima que sense tenir res a veure amb ell, em va recordar Renoir.

Munch, Klim, Camarassa, Kokoshka, Rusiñol, Steinler i Toulouse-Lautrec, tancat en una minúscula sala de fusta, una mena de sauna, amb tres pintures i on sobresurt el cartell del Chocolat ballant, completen aquesta exposició de la qual s’ha fet un catàleg que, si mal no recordo, venien a la mòdica quantitat de 60 €.

Picasso, devorar París 1900-1907.

Cartell pintat amb els alumnes.

He anat a Barcelona per veure exposicions, especialment la dedicada a Picasso. Devorar París. Picasso 1900-1907. He arribat al museu després de passar per Santa Maria del Mar, creuant per carrerons, sense pressa, fins arribar al carrer Moncada per baix, on la palmera. Quan de temps que no entrava al museu Picasso! Com he pogut si els palaus ja valen la visita. Cues de turistes a l’entrada, sortosament per veure l’exposició no hi havia ningú.

L’exposició comença amb uns quans dibuixos i una carta de Carles Casagemas i Picasso a Cinto Raventós on li expliquen que el marxant (ells escriuen corredor) Mañac ha d’anar a veure l’obra i que només s’endurà el 20% de comissió. Vista general de la primera sala i començo a entendre per on anirà l’exposició. Al moment penso amb els alumnes.

Fa tres anys vam dedicar el darrer trimestre a Picasso, en una mena d’homenatge escolar. Cada alumne en va triar un quadre i el va adaptar al seu estil, sense que deixés, es clar de ser un picasso. Motiu? era la manera de que entenguessin com un artista pot pintar els mateixos temes que altres, fins i tot copiar-los, sense deixar de ser ell i Picasso és potser l’únic artista capaç de fer-ho. Ell vampiritzava els altres i els feia seus amb una facilitat astoradora, clar que per això es necessita quelcom més que saber pintar, es necessita talent. Penso, que els agradaria veure aquesta exposició que tracta de com Picasso, arribant a París, va devorar, com ja feia a Barcelona, a tot artista que pintés, fent seu el seu estil, adaptant-lo i moltes vegades millorant-ho.

Un Moulin de La Galette de Casas, és el primer tema d’altri de la sala, al costat d’uns quans picassos pintats a l’estil de Soutine (Margot o l’espera i La Nana); natures mortes cezannianes. El retrat del pintor Francisco Iturrino d’Henri Evenpoel, el primer Van Gogh de l’exposició (Montmartre, molins i hortes), prim i feble amb dues parts ben diferenciades, el cel amb pinzellada plana i el terra quasi bé puntillisme. Un pastell dedicat a l’amic Vilaró (L’abraçada) retallat i enganxat amb el bocí que li mancava, una tira de paper estreta, també signat, ens mostra fins on s’arriba amb el fetitxisme artístic.

La segona sala mostra cartells amb Toulouse-Lautrec com model a imitar. També hi és present Steinien, il•lustrador de moda a París a qui Picasso va tenir en comte. Van Gogh amb una Cortesana inspirada en Kesai Eisen, netament japonesa, d’una gran expressivitat omple l’altra sala juntament amb La pietat segons Delacroix i un paisatge amb camp de blat on ja hi ha tota la força i personalitat que el caracteritza. Pierre Puvis de Chavannes, conseqüentment queda càndid i eclesiàstic al costat d’aquestes feres pictòriques, tot i que han tingut cura de posar-lo a l’altra sala. Dibuix de L’arlesiana de Gauguin, segons la pintura que va fer-li Van Gogh i el dibuix a llapis de l’home esgotat, signat Vincent. L’amic Casagemas al seu taüt ai! els amors inconfessables; una petita escultura de Rodin, Celle qui fut la belle heaumière.

A la sala gran ens espera, magnífica, desafiant la Senyora Canals compendi d’estils i li fan companyia obres de Daumier, Redon, Sunyer, Canals, Lautrec, Gauguin amb una màscara de fusta i un cap de ceràmica de Paco Durrio, jove inca. Crida poderosament l’atenció la planxa de gravat, aiguafort i punta seca, que li va preparar Juli González de L’àpat frugal i que tant va agradar a Fernande Olivier.

Ja a la part final hi trobarem un cap d’home del S.III aC, trobat a Albacete i que pertanyia a Picasso, possible font inspiradora dels seus retrats de formes primitives que juntament amb escultures i el seu Autoretrat amb paleta, tanca l’exposició envoltat d’obres de Derain, Cezànne, Lautrec, Matisse.

Es troben a faltar unes quantes obres (algunes anunciades al catàleg). Entre las que crec que devia ser-hi el retrat que va fer-li a Mañac i que està a Washington.

Passejar per Roma.

Acaronant un gat pels carrers de Roma.

Passejar per Roma, només pel plaer de fer-ho, sense haver d’anar en lloc per veure un must, és un dels plaers a gaudir, fins i tot amb calor perquè a qualsevol cantonada o carreró hi corre la brisa. Sempre hi trobarem un racó ombrívol amb vegetació o aigua i sinó deixarem anar la vista perquè ens descobreixi quelcom que ens cridi l’atenció i ens faci sentir únics. Un pany de paret que ja no aguanta la pintura o que la humitat hi ha dibuixat les seves flors, una portalada, la finestra mig oberta o aquella resta de ruïna que mostra la seva pètria bellesa. Prenent la fresca, assegut sobre un dels molts capitells que fan de bancada, a l’ombra dels pins que hi ha prop de la columna Trajana, mentre mirava les restes que m’envoltaven vaig assistir a l’espectacle d’una sessió de fotografies d’una boda “quilla” italiana. Insuperable, aquí tot i que tot ho podem superar, ens quedem curts.

Reprenent la passejada, la manera en que estan col•locades les llambordes ens faran caminar diferent i ens faran optar per un carrer o per l’altre. Algunes botigues i aparadors ens cridaran tant l’atenció que no podrem resistir la temptació de mirar-los.

Coincidència? Havent visitat el Vaticà i rondant pels carrerons vaig comprar en una llibreria de vell especialitzada en literatura francesa I soterrani del Vaticano, d’André Gide. I regirant per la Feltrinelli Brideshead Revisited que ara llegirem escoltant Jeremy Irons llegint-lo.

No només hi ha gats al Foro, als qui ja se’ls ha dedicat llibres, calendaris i demés parafernàlia de memorabilia turística, sempre en trobarem un en el lloc menys esperat que ens deixarà sentir el seu miol, lànguid com solen ser les tardes d’estiu romanes, ja sigui per cridar l’atenció o per demanar una carícia.

El Vaticà.

Admirant el tantes vegades dibuixat Tors de Belvedere.

Primera hora del matí, amb entrades reservades, enfilem cap el Vaticà. Cues immenses, inacabables que em van deixar realment bocabadat, resseguien les muralles i parets pel carrer que ens portaria fins la porta principal. Tanta gent junta per entrar a un museu potser només l’havia vist la darrera setmana de l’exposició dedicada a Van Gogh al Metropolitan de NY, si mal no recordo per Nadal del 84.

La primera sala, després de passar per innúmeres estàncies, passadissos i escales, que em va fer sentir ja al lloc va ser la que mostra els àngels pintats al fresc de Melozzo da Forli, pictor papalis al servei de Sixte IV. A continuació la gran sala on hi regna Rafael amb la Transfiguració; esplèndid el tríptic La carità en grisalla i L’Anunciata, l’adoració dels Mags i La presentació de Jesús. Giovanni Bellini i el seu Sepeli de Crist, Leonardo amb Sant Girolano, Santa Elena de Veronese instal•lats en una sala massa fosca, que et fan forçar la vista. Tiziano i el retrat del Dux Niccolo Marcello i la Madonna di san Niccolo dei frari. Preciosa La crucifixió de sant Pere de Guido Reni. Jean de Boulogne, Processo e martiniano (Martiri dels sants). Decepció de no trobar L’enterrament de Crist de Caravaggio que veuríem unes setmanes després al Prado. I la visita continua amb Boticelli, Ghirlandaio, Perugino.

M’emociona especialment la gran col•lecció d’escultura romana, alguns bustos, relleus, escultures són d’una contemporaneïtat colpidora. I els clàssics als que sempre hi descobrim quelcom de nou, de diferent: El gal ferit, Lacoont, El tors de Belvedere que vaig haver de dibuixar-lo per passar la prova d’aptitud a Belles Arts, l’Apoxiomenos, l’Apolo, el Dorífor i tantes altres que durant el primer curs de la classe d’Estudio de lo antiguo y el ropaje, vaig dibuixar. La gran sala de la Rotonda, bastida per Michelangelo Simonetti inspirant-se en el Panteó, amb estatuària romana i els bustos d’Adrià i Antinoo als quals sembla que si rendeixi culte i el gran bací de pòrfir trobat a la Domus Àurea.

I sales i més sales: passadissos que semblen no tenir fi plens d’obres i de gent que, una mica esmaperduts, desfila cap a les estances de Rafael i un cop admirades cap el gran delit: la capella Sixtina.

La fontana de Trevi.

Prenent apunts a la Fontana.

A les sis del matí és l’hora idònia per llevar-se i poder gaudir de la ciutat sense gent. Si Roma, i sobretot la zona del foro i les ribes del Tíber, té una llum única per admirar-la que és la del tramonto, la ciutat dels carrerons amb llambordes i parets on el pas del temps i la humitat han deixant la seva empremta, guanya amb la llum del matí. L’aurora romana colorejant les cúpules, campanars, àtics i teulades, mentre la ciutat es desperta, és una visió totalment diferent.

Avui toca la Fontana. Encara que hi ha algú que ha matinat més: l’estan netejant i no em deixen posar on volia per prendre uns apunts. He de conformar-me buscant un altre lloc. Tot i així aconsegueixo prendre uns esbossos fins que el sol comença a tenyir la gran paret escultòrica de la font partint-la en dos.