Picasso, devorar París 1900-1907.

Cartell pintat amb els alumnes.

He anat a Barcelona per veure exposicions, especialment la dedicada a Picasso. Devorar París. Picasso 1900-1907. He arribat al museu després de passar per Santa Maria del Mar, creuant per carrerons, sense pressa, fins arribar al carrer Moncada per baix, on la palmera. Quan de temps que no entrava al museu Picasso! Com he pogut si els palaus ja valen la visita. Cues de turistes a l’entrada, sortosament per veure l’exposició no hi havia ningú.

L’exposició comença amb uns quans dibuixos i una carta de Carles Casagemas i Picasso a Cinto Raventós on li expliquen que el marxant (ells escriuen corredor) Mañac ha d’anar a veure l’obra i que només s’endurà el 20% de comissió. Vista general de la primera sala i començo a entendre per on anirà l’exposició. Al moment penso amb els alumnes.

Fa tres anys vam dedicar el darrer trimestre a Picasso, en una mena d’homenatge escolar. Cada alumne en va triar un quadre i el va adaptar al seu estil, sense que deixés, es clar de ser un picasso. Motiu? era la manera de que entenguessin com un artista pot pintar els mateixos temes que altres, fins i tot copiar-los, sense deixar de ser ell i Picasso és potser l’únic artista capaç de fer-ho. Ell vampiritzava els altres i els feia seus amb una facilitat astoradora, clar que per això es necessita quelcom més que saber pintar, es necessita talent. Penso, que els agradaria veure aquesta exposició que tracta de com Picasso, arribant a París, va devorar, com ja feia a Barcelona, a tot artista que pintés, fent seu el seu estil, adaptant-lo i moltes vegades millorant-ho.

Un Moulin de La Galette de Casas, és el primer tema d’altri de la sala, al costat d’uns quans picassos pintats a l’estil de Soutine (Margot o l’espera i La Nana); natures mortes cezannianes. El retrat del pintor Francisco Iturrino d’Henri Evenpoel, el primer Van Gogh de l’exposició (Montmartre, molins i hortes), prim i feble amb dues parts ben diferenciades, el cel amb pinzellada plana i el terra quasi bé puntillisme. Un pastell dedicat a l’amic Vilaró (L’abraçada) retallat i enganxat amb el bocí que li mancava, una tira de paper estreta, també signat, ens mostra fins on s’arriba amb el fetitxisme artístic.

La segona sala mostra cartells amb Toulouse-Lautrec com model a imitar. També hi és present Steinien, il•lustrador de moda a París a qui Picasso va tenir en comte. Van Gogh amb una Cortesana inspirada en Kesai Eisen, netament japonesa, d’una gran expressivitat omple l’altra sala juntament amb La pietat segons Delacroix i un paisatge amb camp de blat on ja hi ha tota la força i personalitat que el caracteritza. Pierre Puvis de Chavannes, conseqüentment queda càndid i eclesiàstic al costat d’aquestes feres pictòriques, tot i que han tingut cura de posar-lo a l’altra sala. Dibuix de L’arlesiana de Gauguin, segons la pintura que va fer-li Van Gogh i el dibuix a llapis de l’home esgotat, signat Vincent. L’amic Casagemas al seu taüt ai! els amors inconfessables; una petita escultura de Rodin, Celle qui fut la belle heaumière.

A la sala gran ens espera, magnífica, desafiant la Senyora Canals compendi d’estils i li fan companyia obres de Daumier, Redon, Sunyer, Canals, Lautrec, Gauguin amb una màscara de fusta i un cap de ceràmica de Paco Durrio, jove inca. Crida poderosament l’atenció la planxa de gravat, aiguafort i punta seca, que li va preparar Juli González de L’àpat frugal i que tant va agradar a Fernande Olivier.

Ja a la part final hi trobarem un cap d’home del S.III aC, trobat a Albacete i que pertanyia a Picasso, possible font inspiradora dels seus retrats de formes primitives que juntament amb escultures i el seu Autoretrat amb paleta, tanca l’exposició envoltat d’obres de Derain, Cezànne, Lautrec, Matisse.

Es troben a faltar unes quantes obres (algunes anunciades al catàleg). Entre las que crec que devia ser-hi el retrat que va fer-li a Mañac i que està a Washington.