Emily Dikinson.

Fa una colla de dies, degut al fred, que un petit barba-roig cerca aixopluc i algun altre crostonet o molleta de pa a l’atri de casa. Per fer-li l’hivern més suportable he comprat menjar i li he posat a un lloc on hi pugui anar sense que tingui por dels gossos. Els barba-roigs em porten records, que sense ser tristos sí són melancòlics.

Uns quans anys ençà, a l’Hospitalet, es va inaugurar un carrer dedicat a un amic mort en accident i que havia dedicat el seu treball de final de carrera a l’antic hospital que dóna nom al poble. L’Ajuntament va demanar-me que preparés quelcom per llegir-ho durant l’acte. Avui, he buscat al calaix l’escrit que vaig fer on hi ha un poema de la poetessa americana Emily Dickinson que vaig traduir.

La mort no és, com erròniament creiem, morir-se un sinó que es mori algú que estimem i tot i que no ho volem acceptar, som nosaltres, els qui ens quedem, els qui morim dia rere dia, mentre que l’absent viu, viurà per sempre, acompanyant-nos, en el nostre record mentre duri la lenta agonia de la vida.

Nabokov, escriptor rus exiliat als Estats Units en el seu llibre de Poemes i problemes, en té un dedicat al seu pare, assassinat l’any 1922 per ultradretans, i que les estrofes finals diuen així:

I en el crepuscle ve cap a mi
un home, crida. Reconec
les teves enèrgiques petjades. No has canviat
massa des de que vas morir.

Aquesta és la paradoxa de la mort, la persona estimada continua viva i plena de salut, en el nostre record, mentre nosaltres envellim i ens alimentem d’ells. La mort també engendra vida.

Mercedes, Jaume sé que no hi ha res, ni la fe en Déu, que pugui conformar a uns pares quan s’ha perdut un fill. Avui des del govern del nostre poble, i estic segur que per part de tothom, volem dedicar un record al Jaume que tant estimava l’Hospitalet i la seva torre... I si les ànimes dels morts fa temps els hi es permès de vegades tornar ... avui és el dia i en Jaume, persona agraïda, si pogués ens donaria les gràcies. Mercedes, Jaume, amb el vostre permís ho faré amb un poema de la poetessa americana Emily Dickinson:

Si ja no visqués quan tornin els barba-roigs
al del pit més rogenc, en record meu,
doneu-li un crostonet.
I si les gràcies no us pogués donar
perquè profundament ja m’hagués adormit
tots sabreu que ho intento
amb llavis de granit.