Anada a la “capital” per veure la darrera creació de Flotats. Un, enamorat del teatre de la paraula, ja sap que trobarà en qualsevol peça on Flotats hi posi el seu talent, però cada cop descobreixo el més difícil encara i aquesta vegada, des de la contenció i els silencis. Si els silencis en música són essencials en El encuentro de Descartes con Pascal joven, són l’anima de l’obra.
Un, no pot parlar, tractant-se de Flotats, de tècniques interpretatives: tot el que ell fa està per sobre d’aquests... artefactes, ell despulla, purga i poleix i cada cop més el que ens mostra damunt de l’escenari no és un text teatral, una representació sinó una altra cosa molt propera a la vida. En els seus treballs un ja no va a admirar a l’actor sinó a deixar-se portar i a participar en un acte únic, irrepetible, essencial i... inimitable.
Veure actuar (no crec que aquesta sigui la paraula adient) als actors que tria és un prodigi de mestratge: és veure’l desdoblat.
El encuentro de Descartes con Pascal joven, és un text ple de matisos i silencis, un text d’actituts escrit per Jean-Claude Brisville, autor també de La cena (el muntatge a Madrid amb Carmelo Gómez em va captivar), obra també de dos personatges, possible preludi d’aquesta, molt més continguda, intimista i sobre tot irònica. El muntatge és molt sobri i la llum hi té un paper importantíssim.
El públic de Barcelona és aspre i poc donat al reconeixement, a l’agraïment i va ser gasiu amb els aplaudiments, i no és que n’hi haguessin pocs, però van ser poc efusius, possiblement perquè la majoria encara estava, uns en estat de xoc els altres, al convent parisenc dels Mínims, aquell llunyà, però present i actual, 24 de setembre de 1647, assistint d’una manera privilegiada a la conversa, íntima, de dos dels més grans pensadors amb qui encara ens hi emmirallem, per no perdre el nord, en aquests temps de tanta vilania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada