Pintar no és deixar anar la mà.

Prenent apunts a Venècia.

Al món de l’art sol passar-li el mateix que a la resta dels móns... mortals. El que la crítica i els diletants anomenen estil (paraula que sembla agrada fins hi tot als artistes, possiblement perquè la gran majoria no han cercat altra cosa que buscar un tret que els identifiqui, que els faci únics) i que no és altra cosa que incapacitat o conformisme. Sol ser com en les converses plenes de paraules que, a la llarga (i a la curta), són claus per conèixer la personalitat de qui parla. Són paraules que se solen repetir, recolzant-se en elles. Hi ha persones que, fins i tot, la seva vida gira, està muntada, a l’aixopluc d’algunes paraules que a més a més solen canviar segons les modes o les temporades i que mentre duren solen repetir constantment. Aquesta mena de connectors lingüístics o conversacionals, actualment, ocupen el lloc dels antics renecs que els homes del poble amollaven cada dos per tres. Fa unes quantes temporades que el “d’alguna manera” arrasa (cobra drets d’autor l’Aute?).

Així, en el món de la pintura, ens troben amb el pintor que repeteix sempre la mateixa pinzellada (l’estil és tirànic) en una mena de virtuosisme que no és altra cosa que ...deixar còrrec la mà per repetir fins l’embafament la mateixa fórmula. Els comparo amb un pianista hàbil fent un glissando per impressionar a la concurrència.

Pintar, no és deixar anar la mà sinó... acompanyar-la.