Les vores del canal.

Aldover des del canal, aquarel·la/paper.

Darrerament he estat pintant per baix al poble, seguint les vores del canal abans no el buidessin per netejar-lo. Recordo quan vaig venir a viure aquí la bellesa de les ribes del canal, ribetat de tota mena de plantes que es vinclaven fins tocar l’aigua. De quan en quan la renglera d’aubes puntejant els marges quan no una figuera que semblava voler notar la frescor de l’aigua amb les seves branques. Tamarius, canyars i joncs; matisses, regalèssia i algun lliri d’aigua posant l’accent. Els lledoners arrodonits, els xiprers amb la seva ploma i les palmeres donaven una ombria verdosa única que només algunes taques de cel aconseguia il•luminar. Els horts i els tarongerars arribaven fins la mateixa riba. Tot allò és va acabar quan la llei de l’aigua i ho van canviar per ciment i vies de servei.

Un, que no és gaire amic del ciment al camp, continua anant a pintar a la vora del canal en una mena de exercici... cauteritzador, com si volés continuar buscant o trobant bellesa en un lloc on n’hi va haver tanta. I hi vaig més a l’hivern perquè la llum del crepuscle hivernal, tant transparent i sense estridències, sembla que ajudi a mantenir el record del que va ser i ja no tornarà.