Tota l’obra és una lliçó de vida.

Anada a la “capital” per veure la darrera creació de Flotats. Un, enamorat del teatre de la paraula, ja sap que trobarà en qualsevol peça on Flotats hi posi el seu talent, però cada cop descobreixo el més difícil encara i aquesta vegada, des de la contenció i els silencis. Si els silencis en música són essencials en El encuentro de Descartes con Pascal joven, són l’anima de l’obra.

Un, no pot parlar, tractant-se de Flotats, de tècniques interpretatives: tot el que ell fa està per sobre d’aquests... artefactes, ell despulla, purga i poleix i cada cop més el que ens mostra damunt de l’escenari no és un text teatral, una representació sinó una altra cosa molt propera a la vida. En els seus treballs un ja no va a admirar a l’actor sinó a deixar-se portar i a participar en un acte únic, irrepetible, essencial i... inimitable.

Veure actuar (no crec que aquesta sigui la paraula adient) als actors que tria és un prodigi de mestratge: és veure’l desdoblat.

El encuentro de Descartes con Pascal joven, és un text ple de matisos i silencis, un text d’actituts escrit per Jean-Claude Brisville, autor també de La cena (el muntatge a Madrid amb Carmelo Gómez em va captivar), obra també de dos personatges, possible preludi d’aquesta, molt més continguda, intimista i sobre tot irònica. El muntatge és molt sobri i la llum hi té un paper importantíssim.

El públic de Barcelona és aspre i poc donat al reconeixement, a l’agraïment i va ser gasiu amb els aplaudiments, i no és que n’hi haguessin pocs, però van ser poc efusius, possiblement perquè la majoria encara estava, uns en estat de xoc els altres, al convent parisenc dels Mínims, aquell llunyà, però present i actual, 24 de setembre de 1647, assistint d’una manera privilegiada a la conversa, íntima, de dos dels més grans pensadors amb qui encara ens hi emmirallem, per no perdre el nord, en aquests temps de tanta vilania.

Sobre la coherència.

Sta. Mª de la Salute, aquarel·la/paper, detall.

González Ruano, quan el presentaven com escriptor i periodista deia: no sis plau, no barregem; això és com dir metge i practicant. Ara, en canvi, els escriptors i sobretot els artistes mostren un pedigrí engreixat. Com a mínim són multidisciplinars, que no és poc.

Molts artistes actuals haurien de tenir en compte aquesta frase irònica i no exempta de malícia i així deixarien de mostrar-nos un pedigrí engrandit en lloc de mostrar-nos obra, que és el que haurien de fer. I un, quan diu obra no es refereix a material o a com diuen per aquestes terres, fato, sinó a... coherència.

L'art és un fet visceral.

Branca d'ametller.

L’art no és com ens volen fer creure una conquesta de l’esperit. L’art és un fet físic, visceral, carnal, viu que possiblement alguns han intel•lectualitzat perquè no entenen altra cosa que l’artificialitat.

L'art està de moda.

Les cireres, detall. Oli/tela.

L’art està de moda. Les facultats de Belles Arts, les escoles de disseny tenen numerus clausus de tanta demanda com hi ha; fins hi tot hi ha un Batxillerat artístic, Déu n’hi do!. Les exposicions mesuren el seu èxit depenent el número de visitants. És rescata autors i obres amb tanta sorollositat i fanfàrria com poca vàlua i els telenotícies tenen un apart, cultural, per les exposicions i els artistes... diferents. Cada grup editorial o periodístic té la seva quadra artística-cultural a la que recolza sense cap mena de pudor, rubor ni fissures en una carrera cap el descontrol dedicant-los-hi pàgines i més pàgines a tot color amb comentaris vacus i retòrics. L’artista, ara, ha de ser mediàtic. Si no hi ha clarins un és mort.

I per damunt de tot, sempre prima l’astracanada, l’acudit, l’estrambot. Les escoles de periodisme continuen tan antiquades com quan es van fundar: segueix sent notícia que l’home mossegui al gos.

De l'emanació de les coses.

Les pomes, oli/tela,detall.

Llegint els Aforismos de JRJ, triats per A. Trapiello, a les primeres pàgines n’hi ha un que m’era familiar. A una pregunta de que com podia jutjar un llibre sense haver-lo llegit, responia: per la seva emanació. Com totes les coses del món, els llibres emanen la seva substància i no hi ha que llegir-los per valorar-los, no sempre, quan es tenen els sentits aptes per l’emanació estètica.

Aquesta afirmació, que d’entrada ens pot semblar fruit d’algú que té ganes de fer-se notar o una boutade, és una veritat com un temple. Quantes vegades, només veient la portada d’un llibre, el cartell d’una pel•lícula (si veiéssim el tràiler seria ja una confirmació), l’anunci d’una obra de teatre o l’exposició estrella de la temporada artística, i ara mateix, les cròniques dels diaris d’ARCO, ja en tenim prou com per no anar-hi.

Quan es jutja una obra.

Venècia, tramonto, aquarel·la/paper.

Quan es jutja una obra s’equivoca igualment l’erudit que el profà; tots dos gaudeixen de la mateixa ignorància: una il•lustrada, llegida i viatjada, l’altra... pàrvula i domèstica. Un té una ignorància orgullosa, capitalina i titulada; el recolza tota una carrera universitària; l’altra, té una ignorància assumida i per tant humil, pobletana... i un cert punt innocent.

La fe i el dubte.

Nota de color, aquarel·la/paper.

La necessitat que té tot artista de creure en la vàlua del que fa és axiomàtica. Així, la seva fe, els impedeix dubtar. Quan, quina paradoxa, el que fa tota tasca gran és precisament el dubte.

Sobre els homenatges.

Homenatge als pintors japonesos del S.XVII, oli/tela. Detall.

Algú, podria pensar, indulgentment, que fer homenatges és pintar a la manera de... o fins i tot defensar sense fisures que és copiar o “fusellar” a l’homenatjat. Només voldria dir que quan un se sent mogut per fer un homenatge, a qui sigui, és perquè sento la necessitat de ser agraït amb qui admiro. Personatges, que en un moment o una etapa de la meva vida, m’han enriquit, m’han emocionat o simplement m’agrada el que han fet. Creadors, que sense la seva obra ni el seu mestratge em sentiria encara més poca cosa. És la meva manera de donar-los-hi les gràcies.

Pintar no és deixar anar la mà.

Prenent apunts a Venècia.

Al món de l’art sol passar-li el mateix que a la resta dels móns... mortals. El que la crítica i els diletants anomenen estil (paraula que sembla agrada fins hi tot als artistes, possiblement perquè la gran majoria no han cercat altra cosa que buscar un tret que els identifiqui, que els faci únics) i que no és altra cosa que incapacitat o conformisme. Sol ser com en les converses plenes de paraules que, a la llarga (i a la curta), són claus per conèixer la personalitat de qui parla. Són paraules que se solen repetir, recolzant-se en elles. Hi ha persones que, fins i tot, la seva vida gira, està muntada, a l’aixopluc d’algunes paraules que a més a més solen canviar segons les modes o les temporades i que mentre duren solen repetir constantment. Aquesta mena de connectors lingüístics o conversacionals, actualment, ocupen el lloc dels antics renecs que els homes del poble amollaven cada dos per tres. Fa unes quantes temporades que el “d’alguna manera” arrasa (cobra drets d’autor l’Aute?).

Així, en el món de la pintura, ens troben amb el pintor que repeteix sempre la mateixa pinzellada (l’estil és tirànic) en una mena de virtuosisme que no és altra cosa que ...deixar còrrec la mà per repetir fins l’embafament la mateixa fórmula. Els comparo amb un pianista hàbil fent un glissando per impressionar a la concurrència.

Pintar, no és deixar anar la mà sinó... acompanyar-la.

La poesia és la paraula exacta. R.Paseyro.

Bouganvillea, estudi de color; aquarel·la/paper.

Si la poesia és la paraula exacta (Ricardo Paseyro), podríem pensar quelcom semblant de la pintura? La pinzellada exacta, justa i on correspongui i si no sabem quina li pertoca fer com Cezànne que no la posava. Tot i així el quadre sense estar acabat estava fet.

L'or matiner de la mimosa.

Ram de mimoses.

Enguany, degut al fred, l’or matiner de la mimosa encara està mandrós i sembla fins i tot esporuguit d’esclatar no sigui cas que una gelada li faci mal. Tot i així, hi ha racons on, tímidament, ja comença a florir. A la plana del delta ja ho està fent i l’amic Lluís me’n ha dut un ram, perquè com bé diu, em porta material per fer faena, ja que sinó tinc tema m’engossejo.

El ram, damunt d’una de les taules braser (la taula camilla, per entendre’ns) que tinc a l’estudi, lluu com si estès encès i el contrallum del finestral el retalla en una mena d'sfumato.

Les primeres aquarel•les, per anar tantejant el color, començaran a mostrar el camí a seguir per poder pintar, durant la seva curta florida, uns quans olis.

Sobre l'estètica.

Paisaje con fortín, José de Ribera.

En el discurs Una silla para dos Riberas que va fer, quan va entrar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Jesús Aguirre, darrer duc de la casa d’Alba, i que forma part del llibre Altas oportunidades, explica com durant una neteja d’uns quadres que tenien al palau de Monterrey, a Salamanca, van descobrir que eren de Ribera i, possiblement, els únics paisatges que va pintar.

Tot el discurs, com la resta del llibre, és un recull d’erudició i d’anècdotes. Entre elles em va cridar l’atenció la que explica del filòsof Jorge Santayana donant classes a una universitat nord-americana. Conta que va interrompre una de les seves classes al advertir, i tradueixo, a través dels finestrals de l’aula, la bellesa dels arbres propers als qui el sol de la tarda transmutava en lampadari d’un incendi incandescent. “L’estètica és això”, va sentencià sense afegir res més. I va donar la classe per acabada, naturalment.

Per cert, els dos quadres de Ribera són Paisaje con fortín i la seva parella o "pendant", Paisaje con pastores.

Les vores del canal.

Aldover des del canal, aquarel·la/paper.

Darrerament he estat pintant per baix al poble, seguint les vores del canal abans no el buidessin per netejar-lo. Recordo quan vaig venir a viure aquí la bellesa de les ribes del canal, ribetat de tota mena de plantes que es vinclaven fins tocar l’aigua. De quan en quan la renglera d’aubes puntejant els marges quan no una figuera que semblava voler notar la frescor de l’aigua amb les seves branques. Tamarius, canyars i joncs; matisses, regalèssia i algun lliri d’aigua posant l’accent. Els lledoners arrodonits, els xiprers amb la seva ploma i les palmeres donaven una ombria verdosa única que només algunes taques de cel aconseguia il•luminar. Els horts i els tarongerars arribaven fins la mateixa riba. Tot allò és va acabar quan la llei de l’aigua i ho van canviar per ciment i vies de servei.

Un, que no és gaire amic del ciment al camp, continua anant a pintar a la vora del canal en una mena de exercici... cauteritzador, com si volés continuar buscant o trobant bellesa en un lloc on n’hi va haver tanta. I hi vaig més a l’hivern perquè la llum del crepuscle hivernal, tant transparent i sense estridències, sembla que ajudi a mantenir el record del que va ser i ja no tornarà.

Emily Dikinson.

Fa una colla de dies, degut al fred, que un petit barba-roig cerca aixopluc i algun altre crostonet o molleta de pa a l’atri de casa. Per fer-li l’hivern més suportable he comprat menjar i li he posat a un lloc on hi pugui anar sense que tingui por dels gossos. Els barba-roigs em porten records, que sense ser tristos sí són melancòlics.

Uns quans anys ençà, a l’Hospitalet, es va inaugurar un carrer dedicat a un amic mort en accident i que havia dedicat el seu treball de final de carrera a l’antic hospital que dóna nom al poble. L’Ajuntament va demanar-me que preparés quelcom per llegir-ho durant l’acte. Avui, he buscat al calaix l’escrit que vaig fer on hi ha un poema de la poetessa americana Emily Dickinson que vaig traduir.

La mort no és, com erròniament creiem, morir-se un sinó que es mori algú que estimem i tot i que no ho volem acceptar, som nosaltres, els qui ens quedem, els qui morim dia rere dia, mentre que l’absent viu, viurà per sempre, acompanyant-nos, en el nostre record mentre duri la lenta agonia de la vida.

Nabokov, escriptor rus exiliat als Estats Units en el seu llibre de Poemes i problemes, en té un dedicat al seu pare, assassinat l’any 1922 per ultradretans, i que les estrofes finals diuen així:

I en el crepuscle ve cap a mi
un home, crida. Reconec
les teves enèrgiques petjades. No has canviat
massa des de que vas morir.

Aquesta és la paradoxa de la mort, la persona estimada continua viva i plena de salut, en el nostre record, mentre nosaltres envellim i ens alimentem d’ells. La mort també engendra vida.

Mercedes, Jaume sé que no hi ha res, ni la fe en Déu, que pugui conformar a uns pares quan s’ha perdut un fill. Avui des del govern del nostre poble, i estic segur que per part de tothom, volem dedicar un record al Jaume que tant estimava l’Hospitalet i la seva torre... I si les ànimes dels morts fa temps els hi es permès de vegades tornar ... avui és el dia i en Jaume, persona agraïda, si pogués ens donaria les gràcies. Mercedes, Jaume, amb el vostre permís ho faré amb un poema de la poetessa americana Emily Dickinson:

Si ja no visqués quan tornin els barba-roigs
al del pit més rogenc, en record meu,
doneu-li un crostonet.
I si les gràcies no us pogués donar
perquè profundament ja m’hagués adormit
tots sabreu que ho intento
amb llavis de granit.