La mà que pinta i fa música.

Concert a Central Park (Homenatge a Bernstein) Díptic.Oli/cartró.

Avui, tornant a casa, fosquejant, el cel mostrava tota la seva bellesa. De sobte, el color ha començat a moure’s: un vol d’estornells ha omplert la solpostada de música i ritme. M’he parat i he estat una estona contemplant-ho. Els ocells, tots a una, com impulsats per una mà creativa, anaven pintant formes sobre el cel. Hi havia un ritme pictòric en el seu moviment, com també hi veia, hi intuïa, un ritme musical. Tant podien seguir el ritme d’un pinzell com la batuta a la mà d’un director d’orquestra.

En arribar a casa, un cop alleugerit de passar tot el dia fora, m’he assegut al sofà i he posat la tele per veure les notícies; prement el comandament ha sortit un canal en lloc d’un altre i quin encert! un documental dedicat a Karajan. Al moment ha sortit la imatge que una hora abans m’havia deturat i el director comentant com el meravellava el moviment de l’aire i el ritme que seguien els ocells volant i zigzaguejant com si seguissin una mà invisible. I la càmera enfocava el vol dels ocells i les mans de Karajan que semblaven, ocells elles, donar forces a les aus.

Acabant el documental ha sortit Bernstein. L’han presentat com el seu pol contrari, l’antítesi, però aconseguint els mateixos resultats. Possiblement, tots dos aconseguiren els mateixos resultats però per mi Karajan és Beethoven i Bernstein és Mahler.

I no he pogut evitar la nostàlgia. Als anys vuitanta, vivint a Nova York, vaig tenir el privilegi d’assistir a un assaig de Bernstein on vaig comprovar que només on hi ha disciplina i talent pot sorgir la passió. D'aquella experiència en vaig fer una sèrie de pintures.

El Prado

Una de les visites al Prado.

No fa pas gaire, em vaig trobar amb la filla d’un amic que ja ha acabat la carrera d’Història de l’Art. Durant els minuts que va durar la nostra conversa em va donar a entendre que estava preparant un màster sobre art contemporani, que no li agradava la pintura i que durant els anys que va està estudiant la carrera a la universitat mai va entrar a cap museu ni va visitar cap galeria d’art.

El que sí va afirmar, categòricament, és que no havia visitat “encara” el Museu del Prado (tot hi que el tenim a un cop de pedra). Això, em va fer pensar en una llicenciada que arbitra per aquestes terres que, un dia compartint xerrameca em va fer saber que encara no havia tingut temps per visitar El Prado, tot hi que havia estat a Madrid per visitar Arco i el Reina Sofía.

No visitar el Prado (qui diu El Prado pot dir qualsevol altra museu que pugui fer-li ombra), respon a les directrius de les pedagogies actuals? A una pauta de les noves escoles? A una opció política? A un intent d’evitar contaminació... malentesament clàssica ?

Desgraciadament, no visitar el Prado, és ja un senyal d’identitat d’aquestes generacions filles de les reproduccions, les diapositives i ara de la Internet.

De l'art i els artistes.

Préssec mossegat, detall. Oli/tela.

Seguint l’estela de W. Benjamin en el seu article The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction, on denunciava que la reproducció artística allibera l’art del ritual de l’autenticitat, John Berger, pintor, escriptor i crític d’art ens alerta de que “l’obra d’art, és envoltada d’una atmosfera de religiositat completament falsa i que les obres d’art són analitzades i presentades com si fossin relíquies sagrades”.

Això era al segle passat, ara les autèntiques relíquies sagrades són els artistes als qui no es pot contradir ni objectar sota perill d’excomunicació... laica. Per entendre’ns: és políticament incorrecte i sobretot denota una manca escandalosa de cultura... contemporània?

Les pintures mediocres guanyen reproduïdes.

Estudi de color, aquarel·la.

Quan vaig començar a fer exposicions, vaig haver d’endinsar-me en un altre món: el de la reproducció. Sortosament, a la impremta on em feien els catàlegs em deixaven tafanejar i sobretot participar en la impressió cosa que em va facilitar molt entendre el perquè d’un dels pitjors mals que afecten al actual món de l’art.

El tenir que treballar amb reproduccions em va portar molts disgustos, ja que mai sortia el color com era desitjable però, com totes a les coses, hi vaig trobar el seu costat positiu.

Un quadre, una pintura bona reproduïda, per qualsevol mitjà mecànic, perd qualitat. Una pintura mediocre en fotografia guanya. Aquest és el gran mal de l’època actual: degustar, fruir, admirar l’art a través de reproduccions i el que és pitjor, i imperdonable: estudiar-lo, catalogar-lo i parlar-ne ex cathedra.

La bellesa és on l'ull reposa. J. Brodsky

L'Assut a Xerta, oli/fusta..

J. Brodsky, ens diu que la bellesa és on l’ull reposa. Podríem afegir que l’ull mai reposa, s’amansa i en el seu amansiment hi té que veure la bellesa.

Què imita la música?

Amb Leonardo Balada en una de les seves visites a Tortosa.

Ahir vaig anar de compres. Bartoli, Villazón; una raresa de Hildegard Behrens, un dvd de la producció de Zeffirelli pel MET de Turandot, que vaig veure quan es va estrenar i que tenia en vhs versió americana, ja impossible de gaudir-lo i l’òpera Cristóbal Colón que Leonardo Balada va compondre per celebrar el 5è centenari del descobriment d’Amèrica.

Recordo, que durant aquells anys L. Balada venia prou sovint i sempre que podia s’escapava cap a Tortosa per passar el dia amb el seu gran amic Benet Espuny (la darrera vegada farà uns tres anys). Durant un dels dinars que compartíem, tots en família, Balada es queixava de que ell hauria preferit Arrabal en lloc de Gala pel llibret de l’òpera. Però no va poder ser, la política és la política.

L’òpera, que està gravada en directe, no m’ha desplagut com quan la vaig escoltar per primer cop quan va ser estrenada al Liceu (potser aquell muntatge avorrit va ajudar-hi), tot i així de Balada prefereixo el Concerto for Piano, Winds, and Percussion, la Steel Symphony amb Lorin Maazel dirigint la Pittsburg Symphony Orchestra i Analogías amb N. Yepes.

http://www.naxos.com/composerinfo/Leonardo_Balada_24784/24784.htm
http://www.andrew.cmu.edu/user/balada/index.htm

L'opinió dels amics.

Exposició al Centre del Comerç, Tortosa.

Un, ha notat que els amics ja no mostren tant interès com abans amb el que pinto. O al menys així ho interpreto. Potser pensen, i no els manca la raó, que amb l’edat que tinc ja he de tenir la mà destra i sobre tot les coses clares.

Quan vaig començar a pintar i a exposar les seves opinions respectuoses, acurades, personalíssimes sempre les tenia en comte i m’ajudaven a aclarir conceptes, solucionar problemes, mantenir-me alerta, no perdre el nord. Darrerament, seran els anys, es limiten a mirar l’obra i el silenci acompanya una gesticulació, ja familiar, d’acceptació, d’assentiment, de complaença.

Si quan començava vaig necessitar de les seves crítiques, ara en plena maduresa, camí d’una edat provecta trobo a faltar les seves opinions, els seus judicis que, paradoxalment, és quan més els necessito, tot i que no em plaguin.

L'art d'escoltar.

Nu femení, llapis/paper.

Diuen que Marlon Brandon va definir un actor com una persona que no t’escolta a no ser que estiguis parlant d’ell. Podríem, com no, fer-ho extensible al món del art i ens quedaríem estupefactes de comprovar com n’és de certa aquesta afirmació.

De l'originalitat en l'art.

Bodegó de tardor, detall. Oli/paper.

Si l’originalitat era l’únic propòsit que, fa una colla d’anys, guiava als components de la república de les arts, ara asseguraria que ha perdut valor i els artistes de la nova fornada sembla que només cerquen o l’acudit o la "boutade" i la seva principal motivació diríem que només sigui la provocació o el remoure consciències laiques.

L’art convertit en una nova religió, tirànica, que excomunica fins i tot als qui no la practiquen. Com que ara el darrer fi de l’art contemporani ja no és crear bellesa sinó llibertat és per això, que té un afany moralitzador i molts artistes actuen com predicadors o gurus. La joventut, també n’és un valor afegit. Sempre hem enyorat Rimbaud.

Sobre la creació.

Els nenúfars del llac, NJ, oli/tela.

La crítica, el degustadors, els amateurs elogien molt la rauxa i la passió en tot el que comporta la creació artística, fins i tot bocabaden davant el que anomenen trempera i és clar cap cosa de les tres te res a veure amb l’art.

L’art, només es sustenta, només es dóna a conèixer quan hi ha un receptor (el creador és un receptor) que no te res a veure amb la rauxa, la passió ni la trempera ja que aquestes tres, diguem-ne tares, són les que calen per fer artefactes, articles i andròmines.

L’obra d’art no pot ser mai fruit d’una febrada.

A l'escorxador de Tortosa.

A finals del setanta i principis dels vuitanta solia anar a pintar al mercat, sobretot al del peix i a l'escorxador. Tots els apunts que vaig fer durant aquella època tenien la inocència de l'alumne que ja ha acabat els estudis a la Facultat i que comença a caminar sense ajut.

Aquests dies, fent neteja, he trobat un catàleg on hi reproduïa uns dibuixos fets a l'escorxador i un, diguem-ne, poema dedicat a un mul que estava esperant ser sacrificat i, que vaig publicar juntament amb uns altres degut a la insistència del qui va ser el meu professor-tutor a Belles Arts: Rafael Santos Torroella.

Avui, superada la inocència, ho trec del calaix dels records i ho faig present.

A L’ESCORXADOR DE TORTOSA

Tu i jo sols
dins d’aquell estable,
només la llum, que tu intuïes i aquella olor a sang
únics testimonis immutables.

De tant en tant
per la finestra,
hi treia el cap, curiós, xafarder, un brivall
de petits ulls feréstecs.

Endevines el que faig
em sents bellugar l’eina,
i tu sense moure’t, mansament, natural,
em facilites la feina.

Saps que la vida
avui et fuig,
i a canvi de la meva companyia, noble animal,
m’ofereixes un dibuix.

El capvespre és l'hora de la pintura. Ticià.

La tumbona de la terrassa, NY,oli/cartró

Aquest capvespre la solpostada ha estat acompanyada d’unes torrellades quasi bé d’altar barroc. El sol, que es filtrava entre la nuvolada il•luminant Mont Caro, donava un ambient religiós, gosaria dir catòlic, a tota la vallada. Mas de Barberans, al fons, lluïa com una moneda i per un moment m’ha fer pensar que podria ser el lloc elegit per poder tancar els ulls i ...començar a veure-hi clar.

Amb crepuscles així és fàcil entendre perquè Tiziano deia que el capvespre és l’hora de la pintura i és clar, ens fan avorrir i rebutjar les postes de sol acolorides, turístiques i kitch amb que l’actual cultura de masses i de la imatge ens enterboleix la vista i els sentits.