Concert a Central Park (Homenatge a Bernstein) Díptic.Oli/cartró.
Avui, tornant a casa, fosquejant, el cel mostrava tota la seva bellesa. De sobte, el color ha començat a moure’s: un vol d’estornells ha omplert la solpostada de música i ritme. M’he parat i he estat una estona contemplant-ho. Els ocells, tots a una, com impulsats per una mà creativa, anaven pintant formes sobre el cel. Hi havia un ritme pictòric en el seu moviment, com també hi veia, hi intuïa, un ritme musical. Tant podien seguir el ritme d’un pinzell com la batuta a la mà d’un director d’orquestra.
En arribar a casa, un cop alleugerit de passar tot el dia fora, m’he assegut al sofà i he posat la tele per veure les notícies; prement el comandament ha sortit un canal en lloc d’un altre i quin encert! un documental dedicat a Karajan. Al moment ha sortit la imatge que una hora abans m’havia deturat i el director comentant com el meravellava el moviment de l’aire i el ritme que seguien els ocells volant i zigzaguejant com si seguissin una mà invisible. I la càmera enfocava el vol dels ocells i les mans de Karajan que semblaven, ocells elles, donar forces a les aus.
Acabant el documental ha sortit Bernstein. L’han presentat com el seu pol contrari, l’antítesi, però aconseguint els mateixos resultats. Possiblement, tots dos aconseguiren els mateixos resultats però per mi Karajan és Beethoven i Bernstein és Mahler.
I no he pogut evitar la nostàlgia. Als anys vuitanta, vivint a Nova York, vaig tenir el privilegi d’assistir a un assaig de Bernstein on vaig comprovar que només on hi ha disciplina i talent pot sorgir la passió. D'aquella experiència en vaig fer una sèrie de pintures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada