El Vaticà 2.

Panoràmica de la plaça del Vaticà.

Al Vaticà, on la visita al museu és unidireccional, sense cap més opció, un cop s’ha visitat tot, això és un dir, ens espera el plat fort: la capella Sixtina. Abans d’arribar-hi s’ha de travessar unes quantes sales que allotgen l’art contemporani. Aquestes sales donen cabuda a les coses més heterogènies, sobresortint el que anomeno art eclesial, aquest art del que n’estan plenes les esglésies de nova construcció i està basat més que res en la... fe. La fe pot moure muntanyes, però no ajuda a ser millor ni pintant ni esculpint. Entre les coses que hi havia penjades vaig reconèixer els retallables de Matisse i en un racó, de la que vaig batejar com galeria dels horrors, en sobresortia l’Innocenci X de Bacon, que després d’haver admirat uns dies abans al retratat, en la seva intimitat del palau Pamphilj, ja no semblava ni... modern.

Entrar a la capella corprèn, com corprenia i et feia sentir vergonya aliena, la cridòria dels visitants i la veu de missacantant, forçadament engolada, i que la sonoritat de la capella magnificava, d’un dels vigilants demanant a la multitud, quasi bé cada 15 segons, silence please!, no photos!!. Com hom pot imaginar-se no li feien ni cas.

Sense cap mena de dubtes cadascú reflecteix les emocions de manera diferent, però no acabo d’entendre com la gent pot parlar i fins i tot cridar en un lloc on tot convida al silenci, al recolliment, al mutisme i no pas perquè la capella sigui un lloc considerat sacre, sinó pel que se’ns mostra, que no potser admirat només que amb recolliment. Al menys, crec, que aquesta hauria de ser la nostra manera d’agrair-li-ho i de mostrar la nostra admiració al seu autor.

Finalment, les escales de doble espiral de Giuseppe Momo, tot un plaer visual i sensorial baixant-les, ens porten cap a la sortida.