Contra l'art.

2n bodegó que vaig pintar a Belles Arts.

Un company de l’institut, l’altre dia, dinant plegats, em va preguntar: què tens contra Antonio López?. Vaig suposar que havia llegit l’entrada del blog dedicada a la exposició que té al Thyssen en la qual exposo el que penso de la seva pintura.

Que no m’agradi la pintura d’algú no vol dir que n'estigui en contra. D’entrada, en assumptes pictòrics, artístics no m’agrada emprar contra com a preposició sinó com a adverbi de la manera que tant bé exposa Chantal Maillard al seu llibre Contra el arte y otras imposturas.

Que no m’agradi algun pintor, no vol dir que n'estigui en contra “preposicional” o que el menyspreï sinó que, senzillament, els meus gustos pictòrics van per una altra banda i com que no sóc historiador de l’art ni crític puc gaudir de la pintura com em plagui.

Santos Torroella, quan anàvem a veure exposicions per Barcelona, solia dir-me que hem d’entrar amb ulls de nen, innocents, perquè el que anem a veure ens sorprengui però que un cop vist hem de fer una segona volta amb ulls crítics i esporgar.

Des d'aleshores procuro seguir el seu consell i de qualsevol exposició intento esbrinar i aprendre de la manera en què l’autor ha treballat la seva obra, com a resolt certes dificultats, com ho interpreta, al temps d’obviar trampes o trucs de l’ofici amb els quals ens vol enganyar. Són aquesta mena de manyagueries en les que un pot caure per posar-se al públic a la butxaca, emprant un virtuosisme fals (en art el virtuosisme sempre estarà per damunt de la tècnica), molt vistós però buit i que sol deixar bocabadats a qui mai ha agafat un pinzell o ha modelat una figura i que no es altra cosa que supèrbia.

Visitar museus, exposicions, sempre és un plaer i un enriquiment; una escola que no fa altra cosa que reafirmar-nos. És anar a la font per sadollar-se, a recuperar forces. És un pelegrinatge d’agraïment, una cura per guarir-nos del possible egotisme. És per això que anar a veure una exposició d’algú tan aclamat i comprovar que hi ha més pa que formatge resulti decebedor. I solc sortir d’aquests llocs entristit, perquè esperava trobar quelcom més... sòlid, digne i no tanta... manufactura. I ara ja no parlo, com algú pugui interpretar, de gust personal sinó de... pintura.