El Campidoglio.
Passejant escales avall del Campidoglio, o potser hauria de dir deixant-se anar pel suau pendent esglaonat que tan bé va saber fer Miquel Àngel, una parella de joves agafats de bracet. Ell, amb un espanyol sense accent, anava explicant a la seva companya, amb una dolçor envejable, tot el que els envoltava. Ella, deixant-se portar, escoltava i somreia de la manera com només les persones cegues saben fer. Gràcies a la veu del seu estimat que li anava explicant detall per detall, fent-li visible, la magnificència del lloc i del moment, se la veia feliç gaudint de la bellesa de la solpostada romana.
Mentre els seguia amb la mirada els agraïa que m’haguessin recordat com de grans poden fer-nos els sentiments.
Remirant les fotografies d’aquella tarda romana, he trobat aquesta on hi ha la parella a la que dedico el post.
Estic segura que si aquesta noia et sentis a tu com ho expliques li semblaria més bonic.
ResponElimina