La niña muerta, Ángeles Santos.
La Vanguardia portava el proppassat dilluns un reportatge dedicat a la pintora Ángeles Santos: complia cent anys. Quina paradoxa complir cent anys de vida algú que de jove va intentar suïcidar-se.
La crònica, entre altres coses diu que dels 34 quadres que va pintar des de 1928 fins el 1930 només se’n conserven 7. Quina altra paradoxa: una pintora famosa i admirada, amb poca obra feta i que de la qual només podem admirar 7 quadres.
El seu fill, el pintor Julián Grau Santos, va ser professor meu d’acolorit a Belles Arts; el seu germà Santos Torroella professor i tutor. Vaig conèixer el seu marit Emili Grau Sala a Sitges a casa de la pintora Maloles Rubió, compartint menja i tertúlia amb Pere Pruna que amb el seu peculiar i sorneguer humor solia repetir: Sabeu com li diuen a Grau Sala a París? Gros salop. Amb Antonio Santos, nebot seu, varem passar temporades junts pintant, primer per les seves terres d’Osca després per aquí, a l’Ebre. En canvi, d’Ángeles Santos l’únic que sabia era que no pintava i que sortia poc de casa però la seva desconeguda imatge sempre era present i es magnificava a casa de Maite i Rafael on hi tenien penjat aquell quadre d’aire naïf però que intranquil•litzava. Aquella nena ajaguda, en primer terme, amb un cap enorme, totèmic, amb les mans creuades sobre el pit i tres noies a la part superior contemplant-la amb una placidesa de migdiada estival que es reflectia al fons del quadre amb un paisatge d’una casa de camp, una dona a la porta, un gran arbre i un colom blanc volant entre el seu brancatge.
El títol del quadre: La niña muerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada