Sense ètica l'estètica només és ornamentació

L'escorxador de Tortosa, gouache.

Han vingut per passar la tarda-vespre junts. Després de quedar un munt de vegades i no poder. Tot i estar de vacances, X és una persona ocupada degut al càrrec que ocupa i ahir va trobar un buit i amb la seva dona van venir per departir i compartir. M’han portat un gouache que vaig pintar fa mil anys perquè el pogués fotografiar i penjar al blog. M’ha agradat tornar-lo a veure. Molts cops, massa, tornar a veure un quadre, una nota, un apunt que vaig fer fa anys em produeix una melangia...malsana, massa crítica i que hauria d’estalviar-me però no puc: el meu sentit crític surt al moment i em retrec no haver-ne sabut més a l’hora de resoldre un tema.
D’altres, m’agrada comprovar que amb la innocència de fa 30 o 40 anys la pintura està molt ben resolta i la tornaria a signar ara. Algunes d’elles m’agradaria recuperar-les per que em servissin de model: unes per com hauria de pintar ara, les altres per no fer-ho.
Potser degut, qui sap, a la vista del quadre que la conversa va girar pràcticament tot el vespre, sense nombrar-ho, a l’ètica i l’estètica en el món de l’art, de la interpretació i per capil·laritat a la crítica (entenent la crítica com la capacitat creadora per enriquir o millorar qualsevol creació).
Parlar d’ètica i estètica en art és recordar JRJ que sempre deia que l'una precedeix l’altra i que l’estètica sense ètica val ben poc.