La pràctica no fa al mestre

Racó de l'estudi

Com més pinto més descobreixo com de difícil és pintar. També he arribat a entendre que el pas dels anys, en pintura o en poesia no ens fa més savis, possiblement al contrari. En aquestes diguem-ne disciplines no es compleix el vell adagi de que la pràctica fa al mestre. La majoria de vegades, quan més segurs estem del que fem resulta que és quan menys ho encertem. Allò que es diu ofici ens serveix de ben poc.

La poesia, sense que hagi de ser mística, ha de tenir certa, quan no total, elevació espiritual. El poeta tot i tocar de peus en terra ha de tenir elevació. La seva poesia ha de ser quelcom més que paraules expressant sentiments. El pintor, empastifi el que empastifi ha d’elevar-ho, ha d’alliberar-ho de l’esclavitud terrena perquè sinó la seva obra només serà anècdota. Els poetes, els pintors, els pocs, només leviten i quasi bé sempre ajudats per una cohort d’epígons i encensaris. Un pot levitar sense elevació perquè l’elevació no es mecànica ni artificial és... interna.