Sorolla al MNAC

Ayamonte

Dissabte vaig anar al MNAC. Hi tenia una cita amb Sorolla. Ja que no vaig poder anar a València no podia deixar passar la seva estada a Barcelona. No hi he anat a veure una exposició, he anat a retrobar-me amb un passat, que tot i sent-ho, és encara molt viu i molt present.
Han passat molts anys, potser massa, des de la darrera vegada que el vaig veure a casa seva: La Hispanic Society of America, aquell casalici fora mà de qualsevol ruta museística de Manhattan, al carrer 155 cantonada a un Broadway que ja fa estona que ha perdut els seus colors, anuncis i turistes.
Durant uns quants mesos hi vaig anar, quasi bé a diari, com en un pelegrinatge per entendre i desentendre al pintor més dotat que va tenir l’Espanya de la premodernitat. Allí dintre, en aquella sala quadrada de luxe auster i ambient monacal, hi vaig passar moltes hores mirant i remirant, prenent apunts i notes. En definitiva, el que intentava fer era dialogar, iniciar una conversa perquè sinó, tota contemplació seria un monóleg i en art els monòlegs acaben sent malaltissos.

Sevilla. El baile

Vaig arribar a la Hispanic per portar expressions de Benet Espuny i em van obrir les portes de bat a bat. El record del pintor tortosí en aquella casa és ben viu tot i que han passat molts anys. En aquells anys n’era director de la societat Mr. Breadsley, que amb un castellà correctíssim i quasi bé sense accent em va donar la benvinguda i em va mostrar el museu. Recordo l’impacte de la sala amb les pintures de Sorolla, que tot i semblar-me desmesurades vaig intuir que hi havia motiu per un diàleg a mitja veu. Al pis de dalt, quina col·lecció de pintura espanyola: Velázquez, Goya, El Greco, Zurbarán, Ribera, Murillo, Alonso Cano, Fortuny, Casas, Rusiñol, Nonell, Zuloaga... fins perdre el llistat. La llibreria, amb més de 200 incunables. Primeres edicions de El Quijote, de Tirant lo blanc, de La Celestina ; les col·leccions de manuscrits, ceràmiques, gravats, dibuixos, escultures, joies... la llista no s’acabaria.
Al soterrani, que tenien tancat perquè la manca de diners no els permetia pagar vigilància, hi tenien la resta d’obres de Sorolla. Al obrir les portes el meu nas va percebre l’olor a tancat, i encendre el llums, no només els meus ulls, tot jo em vaig estremir: quina explosió de color, de llum, de força sortien de les pintures que penjades a unes parets grises, afectades per la manca d’aireació i iluminades per una llum esgrogueïda, semblaven desvetllar-se. La meva visita, va treure de la letargia les pintures d’aquella sala, que Déu sap el temps que feia que ningú les contemplava, i aquell dia vaig començar entendre que certs quadres estan per a ser admirats, sinó defalleixen.

Apunt del natural, llapis de color

Mr Breadsley, molt amablement em va dir: a partir d’ara, i venint de part de José Benet, aquesta es casa seva i pot venir sempre i quan vulgui. Ara, he d’anar atendre unes coses, hem disculparà que el deixi sol... ah!, i triï un dia per anar dinar plegats.
Un altre dia, continuaré amb els records de la Hispanic Society. De la amabilitat de la seva secretaria, Carmen, una senyora sud-americana de maneres antigues i exquisides. Del qui ara és director del Reina Sofia, Manuel Borja, que estava fent pràctiques. I del Juan Pareja de Velázquez, que els experts diuen que és una còpia, i del que Mr. Breadsley em va explicar unes quantes coses.

Juan Pareja, del natural

www.hispanicsociety.org/ Hispanic Society Of America, New York
www.mnac.es/ Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
http://museosorolla.mcu.es/ Museo Sorolla, Madrid