Ahir vaig anar a la botiga de discos on hi solc comprar. Volia mirar si tenien uns discos. Mirant i regirant per les prestatgeries, quasi bé vaig entropessar, absort com estava, amb l’amic Conrad Duran que també estava triant i remenant. Va dir-me que, de tant en tant es donava un tomb per la botiga per comprar, no novetats, sinó CD’s que ja sol tenir en vinils. Les generacions que varem créixer amb el vinil, ara no fem altre cosa que reemplaçar els antics discos pels nous formats. El mateix passa amb els VHS i els DVD. Deu ser cosa de l’edat que siguem, la majoria, presoners dels records.
Un cop haver pagat les compres, varem sortir passejant fins la seva oficina ja que em va voler donar uns quants exemplars de L’Estel, que aquesta quinzena publica una foto amb els treballs que els alumnes de biologia de l’institut han fet per homenatjar i celebrar el 200è aniversari del naixement de Darwin.
Per cert, un dels discos que volia és el darrer de L.E. Aute que, com no!, és una altra recopilació (quantes ja en porta?), dels seus clàssics. I ara em ve al cap, amb aquesta febre que hi de cobrar royalties per tot, l’Aute, possiblement, guanyaria més calerons si cobrés per l’expressió “de alguna manera”, perquè mira que des de fa unes quantes temporades s’ha convertit en la frase comodí. És que queda tant poètica i fissna.

Un dels aforismes més coneguts de J.Joubert és aquest: Quan un amic és guenyo el miro per l’altre costat. Sempre procuro observar aquesta màxima amb els meus amics, de la mateixa manera que ells ho fan amb mi.

Aquesta tarda, tot hi que plovia, han pujat el sr. Benet i l'Àveda. Hem estat parlant de l'exposició de Sorolla i hem rigut una estona gràcies als comentaris que ha publicat la premsa. Hem donat el premi al periodista que ha escrit que les pintures són al fresc; hi hagut un accessit pel que ha publicat que hi havia pintures al carbó. Quin tipus de periodistes escriuen aquestes cròniques? están en pràctiques? Han perdut cinc minuts mirant-se el catàleg? O encara més senzill, llegint el comunicat de premsa?.

La conversa, com quasi bé sempre, ha derivat cap el camp dels records: és impressionant la memòria que encara té el sr. Benet. Recorda amb péls i senyals moments, estades, anècdotes i fets de fa "mil anys" i quasi bé sempre, les repeteix paraula per paraula. Quan algun nom no li acut a la memòria diu: córcholis, estic fatal del cap!

Quan han marxat, li ha costat molt pujar al cotxe, parant compte que no caigui ja que camina molt pesat. Darrerament, sempre s'acomiada dient: estic molt fotut xiquet, igual és la darrera vegada que munto. Per cert, avui no hem fet un machiatto.

http://www.josebenetespuny.es/