El suplement d'avui diumenge de La Vanguardia porta una entrevista amb l'historiador Gabriel Jackson, possiblement, per publicitar-li l'edició del seu darrer llibre que tracta sobre Juan Negrín. L'entrevista, que no aprofundeix gaire en l'obra de l'hispanista nordamericà, té com a portada una foto de l'historiador que tocat amb una boina guaita cap enlloc, evitant l'objectiu de la càmera, amb uns ulls enterenyinats per l'edat on el blau lluminós de la joventut ha estat substituit per la grisalla dels anys. No es bueno confundir memoria e historia és la frase, triada pel periodista, que ho encapsala tot.
He recordat que fa uns quans anys, a l'Hospitalet, vaig presentar un llibre que van publicar alguns estudiosos sobre la història del poble i, per posar-la a l'abast de la canalla, es va editar en forma de còmic o tebeo. He anat al bagul dels records i he recuperat l'escrit.
La regidora de Cultura de l’Ajuntament va tenir la gentilesa de convidar-me a fer la presentació d’aquest llibre. No els hi he de dir a vostès, avui, de la sensibilitat de la nostra regidora ni de la cura que posa en realitzar la seu tasca, però no vull deixar passar per alt el dir-los que sempre procura contrastar opinions i sobre tot sap escoltar i això en una època en que predominen el sorolls i els sords és quelcom d’agrair. Bé, com deia, en una d’aquestes vegades que ens vam veure, em va parlar molt entusiasmada del que era, encara, un projecte. Sortosament aquest projecte és ara un fet i em va demanar si el volia presentar. No m’ho vaig pensar ni dues vegades. Motiu? Els hi explico una confidència: Sóc fill d’aquest poble i a més amic de la Sra. Regidora i és un plaer i un motiu d’orgull fer el que estigui al meu abast. Un però: Tota alabança o tota crítica només serà o pot ser tinguda en compte depenent de qui la faci i per això ara mateix, i tenint a tots vostès de testimonis, em refugio i cerco aixopluc acollint-me a Cervantes que en el seu Los trabajos de Persiles y Sigismunda ens diu: La alabanza tanto es buena cuanto bueno el que la dice y tanto mala cuanto vicioso y malo el que alaba.
A finals d’agost vaig rebre les primeres galerades i em vaig posar a fullejar-lo. Em va copsar la manera en que estava contada la història dels nostres municipis: Una veu en off , que en realitat és un follet, ens guia des de les primeres pàgines per conduir-nos i fer-nos descobrir la història dels nostres pobles. I ho fa, sense abandonar el rigor, amb un llenguatge planer, senzill, entenedor i el barreja amb un altre llenguatge: el visual, fent-ho encara molt més engrescador.A ningú se li escapa que en els darrers anys del segle passat hi va haver una eclosió importantíssima als mitjans de comunicació del llenguatge visual. "Una imatge val més que mil paraules" es va convertir en una mena d’axioma, en un paradigma i com a tal irrefutable; quan no, en un afegitó que, sí més no, va acabar atipant-nos.
Un recorda, quan era petit, que els llibres poques vegades portaven il·lustracions (així es deia abans), i els diccionaris de la llengua es publicitaven (si és que el que es feia abans es pot dir publicitat) amb un vistós Diccionario Ilustrado de La Lengua. Després hi havia els tebeos que prenien el nom d’aquell famós TBO on hi dibuixaven en Coll i en Benejam, qui no recorda la família Ulises i els invents del professor Frank de Copenhaguen?, El Capitán Trueno, El Jabato, Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz. Això tot per a nens, per les nenes hi havia la Colección Azucena y Claro de Luna amb lletres de cançons. Finalment, el gran heroi de tots els personatges de tinta i de paper: Superman.
Va ser per la dècada dels vuitanta que aquests tebeos van començar a anomenar-se còmics i van anar adquirint el rang que els pertocava. Ja no eren aquells papers on la canalla hi passàvem hores perdent el temps en lloc d’estudiar i que molts els compràvem d’amagatotis, els col·leccionàvem i ens els passàvem d’uns als altres, sinó que es convertiren en objectes de d’estudi i de culte. El temps que tot ho assaona posava, per fi, cada cosa al seu lloc i tot aquell jovent que “havia perdut el temps llegint aquella paperassa”, s’havia convertit al cap d’uns anys en una generació que gaudia del plaer de la lectura, plaer impagable, i tot gràcies a aquelles lectures semiclandestines que, segons els nostres educadors ens feien perdre el temps, ja que ells havien triat un altre mètode: La letra con sangre entra. Les nostres generacions hem d’agrair a aquelles pèrdues de temps que ara no hagim d’anar, i permeteu-me aquest joc de paraules literari, a la recerca del temps perdut.
Primer el cinema de la mà de Walt Disney i desprès, com no, la televisió, ens van envair amb els seus dibuixos animats, però com no podia ser d’altra manera, aquestos també van girar cap a la vessant pedagògica. Ara em ve a la memòria la magnífica sèrie francesa Érase una vez el hombre on s’hi conjuminava, amb una sensibilitat ratllant la poesia, la història, la música, la plàstica i la intenció pedagògica. Com no, tristament, el govern que llavors duia las regnes d’Espanya va censurar alguns capítols (si no recordo malament un d’ells va ser el que parlava de la inefable Armada Invencible). La claror del dia i la transparència no casen gens bé amb els governs autoritaris que a més a més s’excusen dient que ho fan perquè vetllen per la nostra salut intel·lectual. No puc tampoc deixar de recordar els simpàtics i amorosos personatges de peluix i de feltre del popular Barrio Sésamo que, encara que no sigui dibuix, la seva idea primigènia és la plàstica. Varies generacions del nostre país s’han educat repetint amb l’Epi i el Blas les seves discussions o soliloquis; l'estrafolària simpatia de la senyoreta Peggy i la inimitable gràcia de la granota Gustavo.
Ara, com a professor de Visual i Plàstica, ensenyem els alumnes, mitjançant els crèdits variables, la complexitat de la tècnica i el llenguatge del còmic, això sí, amb un títol molt eufemístic: Fonaments de la imatge seriada. Pedagogs i psicòlegs coincideixen en afirmar que tot infant o jove que llegeix, fulleja o, senzillament mira tebeos, còmics o el que sigui que se li assembli és un futur lector de llibres i tots els esforços són pocs quan es tracta d’avesar les generacions més joves en el plaent i enriquidor hàbit de la lectura. Com no, un s'ha d'introduir en el món de la infantesa per poder entendre moltes coses. Primer van ser els comtes que la mare em contava abans de dormir, després els clàssics de la literatura infantil, més tard les contalles a la vora del foc; tot un món de fantasia i d'històries que ens van ajudar a créixer i que ara, ens ajuden a fer catarsi. Com molt bé diu el psiquiatre Luis Rojas Marcos: La historia es el antídoto de la nostalgia. Capbussar-nos en el passat, en la història, i si aquesta ens és propera molt millor, ens ajuda a conèixer-nos, ens dóna seguretat, ens reafirma i sobretot ens ajuda a entendre'ns millor els uns amb els altres. Ens facilita la convivència. Només el desconeixement i la ignorància ens porten a ser desconfiats, insolidaris, intolerants i a tenir por de tot el que ignorem.
Un, si vol parlar del seu poble sempre ha de retornar a la seva infantesa. L’abandonem mai la nostra infantesa?. I un cop obrim la porta als records també per aquesta porta hi entra, com de resquilló, tot el demés: I tot el demés no és res més que… la vida. Algú va dir i crec que amb molta raó, que recordar no era tornar a viure, a reviure sinó que era viure de veritat. Fullejant aquest llibre he tornat als anys en que un hauria volgut néixer en un altre poble més gran, o que al menys sortís als mapes. No us podeu imaginar l’alegria que un va tenir quan per primer cop vaig veure al meu poble en un mapa, i penso que encara tinc aquesta dèria: estigui on estigui, sempre que visito un museu, obro una enciclopèdia, llegeixo un llibre d’història o un simple pamflet propagandístic hi cerco el nom del meu poble, però ara amb una petita diferència: encara que hi vegi el seu nom escrit no quedo del tot satisfet, sempre penso que s’han quedat curts, que encara hi ha molt més a dir, a escriure, a estudiar i a descobrir.
Recordo amb quin deler escoltava la llegenda de com havia estat fundat l’Hospitalet a causa d'una promesa que va fer l'infant Pere en mig d’una tempesta mentre navegava per la Mediterrània. Pensava: que maco! el nostre petit municipi es va fundar complint una promesa, i la meua imaginació infantil es disparava. Avui, aquest llibre em porta a recordar l’altra llegenda, no sé perquè oblidada (diuen que la nostra memòria és selectiva), segons la qual el nostre poble va ser fundat com una penitència a complir perquè el nostre Infant, en un arravatament de supèrbia, va fer tallar la llengua al bisbe de Girona per haver desvetllat el secret del seu casament. El llibre ens aclareix que tot va ser una invenció del rector de Masriudoms mossèn Antoni Vidal.
Passada la infantesa, un cop ja a la Universitat, recordo que amb el meu cosí Josep Ramon vam anar a l’Arxiu de La Corona d’Aragó per tractar de trobar quelcom més del poble, quelcom que ens digués el que no trobàvem als llibres ni a les enciclopèdies. Quina amabilitat la del seu director! ens va donar tot el que tenia al seu abast i ens alertà de que, potser, podríem trobar coses a l'arxiu dels Ducs de Medinaceli a Sevilla. Què ens portava aquells anys a cercar, sense cap mena de coneixements, el rastre, la petjada del nostre poble en l’inabastable nit dels temps, en el món de la història?. Crec que només hi ha una resposta possible i que, sense equivocar-me ni una mica, és el mateix afany que ha portat a aquests joves historiadors a estudiar i treballar plegats per fer aquest llibre: l’amor al poble d’on són fills.
L’escriptor Enrique Jardiel Poncela en un dels seus aforismes ens diu: Historia es, desde luego, exactamente lo que se escribió, pero ignoramos si es exactamente lo que sucedió. Aquesta maliciosa i sarcàstica afirmació, com quasi totes las que feia aquest gran humorista, té molt de veritat, d'axioma. És com una mena d’avís als navegants. Aquest és un dels grans reptes dels historiadors: procurar ser el màxim fidels possible davant l’estudi i la interpretació dels, diguem-ne, rastres històrics, de les petjades, les empremtes que els anys i els homes han anat deixant damunt la terra. Un historiador no pot conjecturar, davant del dubte més val que calli, però tot i així, tothom sap que la història només la escriuen els vencedors, donant-nos una visió del passat totalment partidista, i és aquí on hi tenen molt a dir les noves fornades d’historiadors: tornar a revisar el passat amb els ulls oberts, el cor net i la ment desperta per poder-nos oferir, no una versió de la història, sinó la història sense parcialitats ni a preu fet aprofitant que ara tenen tots el mitjans al seu abast. Mai ens podíem imaginar com les noves tecnologies ens podrien ajudar en aquesta tasca i entre elles, com no, Internet. I ara us demano que em permeteu contar-vos una anècdota: un amic nord-americà, arqueòleg, en una de les xerrades que fèiem em va dir una cosa que crec que defineix molt bé per on van actualment el tirs en matèria de recerca i investigació històrica: és fan més troballes arqueològiques a Nova York que a Egipte.
Si algú és creu que no hi ha res més mort que el passat s’equivoca de mig a mig. Res tan viu com unes restes arqueològiques ni res parla tan clar com un document, un rastre o una empremta. L’únic que s’ha de tenir és una oïda finíssima, una gran paciència, moltes hores d’estudi i molta humilitat que a l’hora de donar fruits s’ha de convertir en transparència. Només així podrem entendre el que el passat ens vol dir. Com només així podrem construir el futur. Obrir un llibre d'història és endinsar-nos en el nostre passat, mirar endarrera però sense deixar de mirar endavant, que al llarg i a la fi és l'única manera d’avançar.
"Fins i tot el passat pot modificar-se; els historiadors no paren de demostrar-nos-ho" ens recorda l'escriptor Jean Paul Sartre. I qui no ho cregui només cal que pegui un cop d’ull a la quantitat d’estudis sobre figures senyeres de la nostra història que, estant abans satanitzats ara se’ls reivindica i se’ls estudia i se’ls interpreta amb una altra mirada. La tasca d’un historiador és una tasca que mai està acabada; és com el relleu de la torxa: d’una mà passa a l’altra. La fi del treball d’un serà l’inici de l’altra i així in aeternum, tots plegats pouant aigua del pou de la Història, d’aquest pou que mai para de brollar perquè tots hi puguem, sempre, sadollar-nos. La nostra civilització, la nostra cultura està basada en la fagocitosi, en el canibalisme i en el vampirisme cultural. Ens alimentem de les deixalles d’altres generacions i ho regenerem. Ja ho digueren els clàssics: "No hi ha res de nou sota el sol". La nostra civilització està en un canvi constant, malament si no fos així, ja que estaríem condemnats a la desaparició.
Un gran autor, trencador de motlles, heterodox i per consegüent ara convertit en clàssic: Oscar Wilde, amb la seva típica i temuda mordacitat, ens deia: “La gent que es resisteix al canvi no es pot resistir a canviar a pitjor”.
És important que en aquestes costoses tasques d’investigació i recerca i sobretot de publicació l'Administració hi tingui un paper molt important a fer, però no a dir. Els qui han de parlar o millor dit, ens han d’assabentar de les seves troballes, ens han de traduir el llenguatge de la història són els historiadors i l’Administració complirà perfectament el seu paper sinó s’immisceix en la tasca. O per dir-ho clar i català: sinó hi posa cullerada. Només així hi sortirem tots guanyant, només en llibertat es pot escriure la Història i sobretot gaudir-la. De tots és coneguda la sensibilitat que demostra el nostre consistori en afavorir i incentivar, quan no promovent, qualsevol tasca relacionada amb la cultura i les arts, respectant escrupolosament la llibertat de creació i d’acció. És important que un Ajuntament ajudi i fomenti iniciatives com aquesta, un poble no només es fa gran invertint en infrastructures; aquestes no s’aguantarien sense els ferms fonaments de la cultura.
I ja acabo, però no sense abans felicitar als autors, autèntics protagonistes d’aquesta vesprada i encoratjar-los a emprendre noves fites. Antoni Conejo, Frederic Barceló, Joan Ma. Vernet i Carles Alberdi. Gràcies per aquest present, que esperem fructifiqui en les properes generacions. Que aquest llibre sobre la història dels nostres pobles sigui llavor per a unes no gens llunyanes collites.
so, la música també s’ho val.
so, la música també s’ho val.
