Dibuix del natural, sanguina/cartró.
El primer diumenge a Roma el recordo amb un desdejuni potent: d’entrada sis caravaggios i per arrodonir-ho uns quans berninis. Ja us podeu imaginar que es tracta de la Galleria Borghese, un lloc que sense ser... té quelcom d’especial. I que, com la majoria de museus italians, sol barrejar-ho tot en una aposta una mica barroera per la quantitat.
La Galleria Borghese, a primera hora del matí, quan encara no ha obert i la gent roman per fora, dóna la impressió de ser l’ambaixada americana: només se sent parlar anglès amb accent nord-americà i tots semblen compartir una mena de frisança per entrar a un lloc...mític.
A la llibreta hi vaig anotar les obres que més em van cridar l’atenció; unes per la seva bellesa, altres per la sobrietat... unes quantes pel retrobament. Com els amics que fa temps que no veiem i que quan tornem a veure’ns descobrim que no els ha canviat, tot hi haver envellit, ni la fesomia.
Dos bustos de l’emperador Vitelli, de Titus Domicià i d’Agripa encara mantenen la dignitat que el pas del anys, tècniques i les modes no podran arravatar-los-hi; Paolina Borghese Bonaparte de Cànova; Pluto i Proserpina de Bernini; El sant sopar de Bassano i un corder que recorda Zurbarán; el retrat d’home d’Antonello da Messina de somriure fotesa; Carpaccio i el seu retrat de dona, tan primitiu; El cantaire apassionat possible autoretrat de Giorgione, i Bellini, Veronesse, Boticelli i Rafael amb La dama de l’unicorn.
No puc apartar els ulls, tot i l’escorç tan mal aconseguit, de L’enterrament de Rubens i la joia de la corona: Ticià i el seu Amor sacre, amor profà (anoto amb alegria que per fi he trobat el llibre Ticià, obres completes, de Rizzoli, a la llibreria del museu).Una punta de plata sobre paper (testa feminile) de petites dimensions, del S.XVI i atribuït al Mestre della Pala Sforzesca, em té embadalit una estona.
En una sala en penombra hi ha, púdicament instal•lada, l’escultura de l’hermafrodita. Una còpia en bronze duta per Velázquez a Espanya la podem admirar per tots els costats a la sala oval del Prado.
Passejant per les sales atapeïdes d’obres sento la necessitat de descansar la mirada a través d’una finestra o balconada oberta i que dóna al jardí. Busco la llum del matí i la frescor de les arbrades.
I la resta, és un record constant als dos paisatges pintats del natural per Velázquez, probablement durant el seu primer viatge, dels jardins de Villa Borghese.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada