Pintant al Foro. El cub d'escombraries em serveix de taula.
Palazzo Barberini. El museu és buit, som quatre gats rondant per les sales i els vigilants ens observen amb cara de pocs amics, com si per culpa de uns pocs guillats ells haguessin d’aguantar la calor del ferragosto. Si no fos perquè els museus romans tenen una manera de mostrar l’obra molt seva, semblaria que no estem a Roma. Com sol passar algunes sales tancades, quan no tota una planta. Una vigilant, gens correcta, al veure la càmera, tot i dur-la dins de la funda i a l’espatlla, ens amonesta.
Tot el museu és ple de la uniformitat que caracteritza la pintura italiana i al cap d’una estona es té la sensació de repetició, una repetició vistosa, que entra per la vista, que et subjuga i que inclús et pot acabar convencent, però el cert és que t’acaba... embafant. La resta, com la majoria de les obres, és pintura d’ofici... que ja és molt.
Només entrar em crida l’atenció un quadre del pintor florentí Orazzio Fidanni: Pescivendolo che sventra una razza, però que la rajada no és tal, al meu parer és un rap i començo a creure que els meus gustos culinaris van molt lligats als pictòrics, sigui rap, rajada o, com diuen per aquestes terres, escrita.
Magnífic un pany de paret dedicat a Canaletto amb quatre vedutte. Un quadre de Guardi no hi desmereix gens.
Caravaggio no és tot el que certa crítica i la moda ens vol fer creure: del seu Narcís, una obra menor, tan encartonat, només salvaria la màniga de la camisa. Judit i Holofernes que forma part de les obres de composició amb X i omple tota la tela amb un cert “horror vacui”, té algunes zones que... respiren. Sant Francesc meditant és d’una gran sobrietat,quasi bé monocroma, m’agrada; tot i ser una sola figura, també la composa en X. De Valentin de Boulogne, considerat un caravaggista (amb tota la negativitat que això comporta), em van agradar tres quadres que demostren com un pintor pot ser sense aparentar. La cacciata dei mercanti dal tempio, amb un Crist vigorós, les dones de Il giudizio di Salomone i L’última cena amb una llum que dignifica uns personatges rústics amb tonalitats quasi bé monocromes plenes de matisos, dels que Caravaggio n'és mancat.
Tot el museu és una mostra exuberant de pintura italiana (potser hauria de dir romana). Hi són tots, però els qui em criden l’atenció solen ser pintors d’altres... escoles. Holbein i el seu retrat d’Enric VIIIè, Tintoretto, Ticià, encara que el seu Venus i Adonis que tenen penjat és més que fluix (possiblement aliè a la seva mà, bottega, que diuen els italians). El Greco i Rafael amb la seva Fornarina de cara inexpressiva i sines nacrades amb tènues transparències. Fa gràcia trobar la pintura amb la que Mengs va enganyar a Winkelmann fent-li declarar que era la pintura més bella que havia trobat de l’Antiguitat: Júpiter i Ganímedes, pintat al fresc, imitant als antics i que, possiblement, coneixent Mengs les preferències del seu amic Wickelman, va pintar amb tota la mala intenció.
Guercino, el guenyo que deixava de ser-ho quan pintava, amb el seu Pastore in Arcadia com es delecta amb la calavera i la mosca i a La Flagelació exagerant el contraposto igual que ho fa Garofalo a la seva colorista Ascensió de Crist. La deposizione di Cristo nel sepulcro de Jacopino del Conte crida l’atenció la transparència del drap de puresa de Crist, evidenciant el que hauria de tapar. La panera de roba del primer terme i l’àngel tocant el violí d’Orazio Borgianni al quadre de la Sagrada família frega el virtuosisme; San Francesco sorretto dall’angelo d’Orazio Gentileschi; Guido Reni i el seu conegut Putto endormiscat, d’un escorç increïble... i la mirada de la Beatrice Cenci que, sense conèixer el tràgic final, ens conmou.
San Gregori el Magne, de Ribera, sense ser res... respira.
Com sempre sol passar, les visites als museus serveixen per fer petites o grans descobertes, normalment d’autors poc coneguts o de grans mestres que la crítica experta, no se sap perquè, no acaba de valorar com crec que hauria de fer-ho. Hi ha un retrat d’Isabella de Mèdici, d’autor desconegut i catalogat àmbit de Bronzino, d’una gran bellesa. Niccolò dell’Abatte amb un retrat de Giovane con cane, dues vistes de Roma de Gaspar van Wittel, petites, sobre pergamí i témperes. La sala de Pietro da Cortona, amb el trompe l’oeil espectacular. La resurrezione di Lazzaro de Mattia Preti que em va remetre a Ribera i al Prado. Del gran Bernini hi ha un retrat del Papa Urbà VIII i el David, pintures que sense arribar al que va fer amb el marbre, s’agraeix de poder-les veure i admirar per comprovar amb quina voluntat aquells personatges treballaven. Una Pietà del Maestro de la Madona de Manchester i el Cristo morto sorretto da un angelo de Jacob de Backer amb el misteri i misticisme sobresurten de l’àmbit pictòric.
D’Antonio Corradini, lògicament s’ha d’admirar les seves velatas, en aquest cas la Vestale Tuccia.
A la sortida les fotografies de rigor a les escales de Bernini i Borromini. Una mirada a les escales sota l’arcada amb falsa perspectiva i als jardins on, els que tenim certa edat i ens agrada el cinema recordem, Audrey Hepburn es despedia de Gregory Peck a Vacances a Roma de William Wyler.
