La bellesa és perenne

Amazona, oli/tela.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa. Així acabava el post anterior. Crec que hauria d’explicar-ho perquè sinó només seria una frase, una sentencia més o menys afortunada (com tantes altres) però... buida.

La bellesa tot i manifestar-se externament no és superficial i això fa que no se la percebi a la primera ullada ni a corre-cuita i la que equivocadament creiem descobrir així, acaba embafant-nos i decebent-nos demostrant, per tant, que el que havíem descobert no era altra cosa que un enlluernament i els enlluernaments són fugaços, instantanis i efímers mentre que la bellesa és perenne.

És en el nucli on s’origina la bellesa i aquesta aflora i es deixa veure a qui sense cap mena de prejudicis estètics... espera.

L'art i la bellesa

Iris, aquarel·la/paper.

A la bellesa, sempre se l’ha vinculada amb l’art. Fins que van arribar certes avantguardes que reivindicaven tot el contrari... encara que en el fons intentaven mostrar-nos la seva bellesa. Una bellesa... diferent, vista i sentida amb altres ulls i sobretot personal, trencant amb els cànons establerts i sobre tot acadèmics (un diria academicistes). Gràcies a aquestes noves mirades l’àmbit de la bellesa es va ampliar i, un podria afegir que es van trobar diferents maneres d’entendre-la, copsar-la i gaudir-la. Fins i tot varem poder començar a trobar-la on no n’hi havia. El que s’havia considerat lleig, poc estètic, va començar a formar part de l’art i a la lletjor se la va a començar a trobar intrínsecament bella.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa.

Els artistes i la prudència

Les prunes, gouache/paper.

L’artista, no tots és clar (no tots els artistes estan capacitats per captar certes coses, i aquí començaríem a fer la tria i poc a poc, aniríem trobant, les diferències entre l’artista i el creador), és una persona amb una sintonia especial, i aquesta sintonia especial no és l’únic tret que els diferencia; perquè a part de talent, enginy, destresa, esforç, treball, dedicació... hi ha un petit, però cabdal, detall que marca la diferència entre ells, i que molts, atrafegats com estan fent art, exposant, promocionant-se, venent-se... obliden: la prudència.

Centenari Ramón Gaya

Museu Ramón Gaya, Múrcia.

Cap de setmana dedicat a Ramón Gaya. Anada a Múrcia per veure les exposicions que en commemoració del centenari del seu naixement se li dedica. A la tornada, parada a l’IVAM de València que també s’ha unit als homenatges amb una exposició titulada Homenaje a la pintura.

Un, que creu haver-ho vist tot de Gaya m’he quedat bocabadat de la quantitat d’obra que no coneixia i com encara em sorprenc tornant a veure quadres que ja formen part de la meva col•lecció de clàssics de Gaya i que com més els admiro, més coses hi descobreixo.

Al museu, a part de la col•lecció permanent (que canvia sovint), hi ha una exposició monogràfica, a la planta baixa, dedicada al paisatge que és tota una lliçó de com un pintor ha de mirar i copsar el “plain air”. Després, al Museu Salzillo per admirar l’exposició de temes religiosos El silencio del arte. Imaginava poder admirar els quadres que Gaya va fer de moltes escultures de Salzillo juntament amb les talles. La última cena on hi ha el durmiente estan restaurant-la i em vaig quedar amb les ganes, tot hi així vaig agrair poder admirar el San Juan des de diferents punts de vista, això sí quasi vigilats pels vigilants, possiblement estranyats que algú a quarts de set d’una tarda xafogosa de juliol fos al museu.

Decepció i ja van... he perdut el compte, a Oriola. Ni la guàrdia urbana, ni els d’informació saben que tenen un velázquez ni fan res perquè es pugui tornar a veure, com abans, a la sala del museu diocesà (una senyoreta molt amable ens va dir que estava embalat, esperant a que el pengessin i que possiblement a l’octubre ja es podria visitar). Com recordo, en èpoques d’estudiant amb la Maloles, pintant des de d’alt al túnel la vista d’Oriola i el seu palmerar i després admirar el quadre de Velázquez, en una sala que un mossèn amabilíssim ens va obrir i després de fer petar la xerrada ens va dir que ens deixava sols perquè així poguéssim admirar-lo millor.

L'art i la retòrica

Gessamí, aquarel·la/paper.

Desafortunadament, el món de l'art sol anar massa de la mà de la retòrica fins a tal punt que moltes vegades l'obra sobrepassa, en aquest camp, a la crítica. Goethe al seu Faust ens digué: "si vols dir quelcom seriosament, no hi calen exhibicions retòriques". Actualment, l’historiador d’art Ernest H. Gombrich ens diu: "amb una mica de verbositat, és facilíssim fer que la gent admiri quelcom que en realitat és més bé trivial, i en certa manera és el que fem els historiadors d’art, encara que caiem en el perill de la retòrica. Per nosaltres és molt senzill improvisar un discurs sobre qualsevol tema i això és el que fa la gent que treballa en art contemporani. Però això denota certa manca d’honradesa; el pintor Reynolds, recomanava sentir plaer fins que un el senti de veritat. És espantós i també ho és quan prop queda la impostura de l’autèntica creativitat. No crec que Duchamps, per citar-ne un, fos un impostor, però sí que era un bromista, i un home molt intel•ligent. No tinc cap objecció a qualificar d’art la seva obra si sabem a que atendre’ns. És una mera convenció ".

Una tossuda reiteració

La taula de l'estudi.

Octavio Paz quan va presentar el recull dels seus poemes, ens va dir: "Hi ha cicles realment?, no estem sempre condemnats a escriure el mateix poema?. Una obra si ho és de veritat, si realment té cos i ànima, és a dir vida, no és ni més ni menys que l'obstinada, tossuda reiteració de dos o tres obsessions. Cada canvi és un intent per dir allò que no vam poder dir abans, que no vam ser capaços, bé per negligència, bé per prudència; només canviem per continuar sent fidels a nosaltres mateixos, perquè sense canvis no seria possible la continuïtat i la nostra feina és seguir i no parar, procurant que no es trenqui el fil".

La novetat i la originalitat

Homentage a la condesa de Chinchón de Goya, detall. Oli/tela.

Antonio Machado, ja ens advertia que una cosa és la novetat i l’altra ser original. Dues coses oposades i contràries. En art, un ens pot presentar el que fa com quelcom nou i no ser original. La novetat és quelcom que es fabrica, que fem i en canvi l’originalitat és quelcom que neix, primigeni, d’origen, intrínsec, en un. No es pot triar ser original, se és original sense pretensions de ser-ho, perquè l’originalitat en art és sinònim d’autenticitat, d’arrelament, de sentiment.

Éssers curulls de misteri...

Bodegó amb prunes, detall. Oli/tela.

Rilke a Les cartes a un jove poeta diu: "Si hi ha alguna cosa que no es pot tocar amb paraules crítiques és una obra d’art: altrament, sempre en resulten malentesos més o menys encertats. Les coses no són tan entenedores ni tan de bon dir com ordinàriament se’ns voldria fer creure; gairebé sempre els esdeveniments són indicibles, car s’acompleixen en un àmbit on no ha penetrat mai cap mot, com també ho són les obres d’art, éssers curulls de misteri, la vida de les quals perdura al costat de la nostra, que s’esvaeix".

Retrat del padrí Fermí

El padrí Fermí, oli/tela.

Avui, 7 de juliol porto aquí al blog un retrat que li vaig fer al padrí Fermí una setmana abans de morir. Mentre el pintava, vaig notar com li canviava la mirada i la seua riallera xerrameca es convertia en monosílabs que ja no trufava amb els seus renecs, la majoria de vegades tan barrocs quan no grafics i visuals.

El creador i les escoles

Strelitzia gegant.

El creador mai pot estar dins d’una escola, sinó fora; se’n surt de les escoles tot i que les respecte. El creador crea escola i els que el segueixen  i l’imiten o simplement el copien són els que encartonats, enravenat, antiquats, es queden a dins, mentre que ell, incòlume, se’n surt sempre, per continuar fent, creant escola. Les escoles estan fetes perquè les segueixin els seus epígons, mentre que el creador continua treballant, entossudit, sense fer cas a l’enrenou que hi ha al seu voltant, ignorant que ell n’és la causa. El creador només té oïda per escoltar la veu del sentiment.

El color de la tarda

Tortosa, dibuix aquarel·lat.

Aquestes dues primeres setmanes d’estiu la calor fa que la llum de la solpostada sigui densa, això fa que les tardes tinguin el color dels aubercocs madurs a més, com que sol haver força nuvolades la vall del riu es veu esquitxada a clapes per aquesta llum i fa un joc de clarobscur de textures aquoses. En alguns llocs es veu la polseguera daurada d’algun pagès que llaura o els fumerals dels qui cremen rama que ajuden a crear un sfumato fins agafar una transparència... veneciana.

El velázquez de Yale

L'educació de la verge, atribuït a Velázquez (detall).

El diari El País porta en portada la notícia del descobriment, als soterranis de la universitat de Yale, d’un velázquez. Bona notícia, encara que falta saber si és veritat que la pintura sigui obra del mestre. Els experts, diuen que és de l’època sevillana del pintor. Normal, a primer cop d’ull i mirant la foto que publica el diari no s’aprecia el toc del geni. A les pàgines interiors hi ha diferents fotografies que comparen l’obra amb altres. Em crida l’atenció la cara de santa Ana i el drapejat que li cobreix el cap, d’una serenitat i bellesa... absents. És, potser, la part més velázquez del quadre; la fesomia de la dona, de mirada seriosa i trets masculins, sense cap concessió a una estètica amable, apunta cap a Velázquez, encara que un li veu cert trets d’un altre gran: Murillo.

Sigui de qui sigui, és una llàstima que hagi estat tants anys arraconada i que ningú dels experts que l’han degut tenir a l’abast hagi intuït que la mirada de la dona sigui fruit de la mà d’un mestre.

Continuant amb El País, dóna la noticia de que Facebook ha censurat una fotografia del fotògraf Robert Mappelthorpe i acaba així: La foto elegida por Scissor Sisters retrata la baja espalda del bailarín clásico Peter Reed, muerto en 1986.

Lo de la baja espalda no és censura, és un eufemisme per dir natges o cul.