Château de Chillon, Gustave Courbet.
Anada a Barcelona per veure l’exposició de Gustave Courbet al Museu Diocesà, al bellíssim edifici de la Pia Almoina. Un, encara no acaba d’entendre com en un lloc tan eminentment turístic, aquest museu tingui un horari tan anacrònic. A qui se li acut obrir a les 5 de la tarda? I per cert, 6€ d’entrada és un despropòsit.
L’exposició dedicada a Courbet és, per emprar un adjectiu amable, minsa, tot i que dels mestres un pot aprofitar fins la parafernàlia mortuòria (entenguis paletes, pinzells, pipes, cartes i altres estris per conrear el fetitxisme). Dels olis exposats, molts d’ells en un abandonat estat de conservació, es poden salvar un quans com obra resolta i d’altres, tot hi estar acabats, no estan resolts com seria desitjable en l’obra de Courbet. De l’exposició, un continua traient-ne la mateixa pedagogia: quina manera de resoldre el paisatge sense buscar la solució fàcil. I al final la mateixa conclusió: la crítica, en el seu afany de etiquetar-ho tot i col•locar-ho en prestatges i etiquetant-ho (són com els bibliotecaris), s’equivoquen quan parlen de realisme.
Un apunt més: les obres estan molt mal il·luminades, fins i tot hi ha panys de paret que reben més llum el terra i la paret que els quadres.
PS/ En una de les sales, en un racó de paret, com volent passar desapercebut, una nota a l'oli de la Sagrada Família, magnífica i inconfusible: Gimeno.
PS/ En una de les sales, en un racó de paret, com volent passar desapercebut, una nota a l'oli de la Sagrada Família, magnífica i inconfusible: Gimeno.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada