Exposició homenatge a Benet Espuny

Benet Espuny.

Aquesta tarda s'ha inaugurat l'exposició homenatge a Benet Espuny, porto aquí al blog l'escrit que ha publicat la revista l'Estel per conmemorar-ho.

De pintor a pintor. (Homenatge a Benet Espuny).

Al sortir de casa de Benet Espuny aquesta tarda, Tortosa mostrava la seva cara de diumenge: els carrers quasi bé buits però el sol que ja fregava Mont Caro li donava la calidesa que només la solpostada pot donar a una ciutat que ja fa anys la va perdre.

Passant el pont, l’església del Roser ja es retallava en un contrallum tan daurat que tenyia amb irisacions verdoses – Benet ha pintat aquests celatges verdinosos- les torrellades que s’aixecaven per darrera la muntanya.

Hem passat part de la tarda junts, fent petar la xerrada, mentre Àveda atenia al telèfon que no parava: amics de tot arreu, ja assabentats de l’exposició que el Govern de la Generalitat li dedica pel seu norantè aniversari, volen expressar-li la seva satisfacció i alegria. Des d’Amèrica del Nord a Itàlia: Tanti auguri caro! I Benet que diu que la seva memòria ja l’ha abandonat contestava: sonno troppo vechio e la mia salute... Tarda de conversa i de records, cercant... on cony estarà l’original de la carta en que L’Hispanic Society de Nova York el nombra soci honorari? I Àveda, com sempre amb la seva servitud, que no es altra cosa que la seva manera de demostrar amor, buscant pacientment entre les carpetes; sóc tan despistat que segurament l’he posat on no devia... no es preocupi la trobarà quan menys la busqui.

I dintre de les carpetes cartes, retalls, fotografies, catàlegs, escrits. El catàleg de la primera exposició a Tortosa, a la Biblioteca Popular, l’any 1945 i amb presentació de Luís Monreal y Tejada que exhorta als tortosins a no perdre’s aquella mostra d’un conciutadà amb talent que arribarà lluny. La foto d’un oli pintat al port d’Oslo un dia de tempesta i que el vaixell que atreia la seva intenció va desaparèixer envoltat per la fumarada de les seves xemeneies i el pintor la va copsar amb unes amplies taques quasi bé insinuades. Un petit linòleum, felicitació de Nadal, “No habrà lugar para ellos en la hospedería... Lucas, 2, 7 “ fet amb els atuells que li va regalà Anna Fellin i aquí ja no conto més.... Més catàlegs amb retrats que li van fer els seus companys a Roma quan compartien estudis a l’Academia d’Espanya Carmelo Pastor i Benjamín Mustieles, ambdós escultors; era quan les beques es guanyaven a pols i a base de treball.

El catàleg que li dedicà Picasso l’any 1952 a París de l’exposició de La chèvre i que va confessar-li que tota l’obra l’havia fet pensant en Horta de Sant Joan; Se’n recorda pintant les roques de Benet que em va dir fixa-t’hi bé com aquells verds dels fons s’agrisen? Sempre els grisos perquè la pintura no és altra cosa que grisos, grisos i més grisos i és clar per això després no ens acaba d’agradar Manet perquè no afina... encartona i en canvi ens delecta Monet que aprima i afina i... agrisa. I Sisley, diu amb to enèrgic, el millor! Un dia al delta vaig quedar tan satisfet d’un quadre que em vaig dir has fet un sisley. I afegeixo: Pissarro, i li llampurnegen els ulls mentre diu sí, sí.

Més retalls de diaris, aquell italià que deia: Benet è il pittore de la sincerità i els americans des del New York Times anunciant les exposicions que li van muntar el director del Guggenheim i el Metropolitan amb el llavors ambaixador Areilza i la galeria Barzansky, al Diari de New Mildford on hi va passar una temporada pintant i van dedicar-li un extraordinari amb motiu de l’exposició. L’indian summer, tan curt però intens que sembla que els arbres s’enceguin i tota la coloració de la tardor es concentra en poc menys de dues setmanes intensament pictòriques.

Per uns instants la mirada clara de Benet s’enterboleix, es queda una estona pensatiu per tot seguit dir: Quan vaig anar a Italia a Arco, el poble de Segantini, quin pintor! Per acomiadar-me del meu amic íntim, ferit greu en un accident de cotxe i quan em va veure al seu costat, allí al llit, em va dir: Caro sei venuto.... I el telèfon que no para, més amics. La notícia de la propera exposició ha explotat, n’eren tantes les ganes de que a Benet se li fes una exposició a Tortosa, que tothom truca per confirmar-ho – no s’ho acaben de creure- i per celebrar-ho. Hanno fatto un bello catalogo diu Benet, sí, sí sonno contento. They just came and pick the paintings, the exhibitions is ready...sí, es nota els buits a les parets dels quadres que ja han triat per l’exposició. Com és que no han pres aquest del Trastevere ni el de la figura sedent? Han triat el que han volgut, els he deixat fer. Bé hi ha tant on triar! Són molts anys de treball i molta obra.

D’entremig les carpetes surt un catàleg amb el dibuix del Palau del Bisbe amb l’embarcador i que l’original el tenia Anna Huntington, l’escultora nord-americana, que se’n va enamorar; ella va ser la introductora de Benet als cercles artístics i intel•lectuals de Nova York. I més catàlegs, entre ells l’exposició de 192 dibuixos que va fer en aquesta sala del Palau Oliver de Boteller del 4 al 13 de setembre de 1982 i que varem estar penjant les obres durant dos dies i va voler que li fes la presentació.

Estic amoïnat perquè no troben la maqueta d’escaiola pintada amb aquarel•les de l'església de la Reparació que vaig pintar amb Ramiro Ramos i mira que està a l’estudi i és ben diferent de tot el que hi ha. Ja sortirà, no es preocupi. I així tota la tarda amb records arribant i anant-se’n amb la mateixa celeritat a mesura que van sortint pàgines i més pàgines, aquest cop de l’Estel, la revista de l’amic Conrad Durán, fidel seguidor de tot el que Benet Espuny ha fet aquí i fora d’aquí per qui, aquesta tarda, fem petar la xerrada i ara estic escrivint-ho.

Veu quin color més bonic agafa aquell edifici? La tarda ja comença a tancar llums i des de la finestra veiem com la ciutat safraneja mentre que el cel es tornassola. A Roma les tardes eren així daurades i inacabables... eternes.

Te’n recordes al Prado? És clar!. Agafats de bracet amb Santos Torroella, Benet que bon gravador ets, el millor!, admirant els grisos, sempre els grisos, de la comtessa, mostrant-nos aquell vestit que no era altra cosa que una venera oberta. Sempre el Prado, per cercar i admirar els millors. Quin destí el nostre saber que mai arribarem ni a la sola de les sabates dels qui tant admirem, i tot i així pintem i donem gràcies de poder tenir-los com a mestres: no tothom pot tenir els millors mestres, què en som d’afortunats!.

Ens diem adéu, fins el dia de la inauguració; posis ben guapo. Digues-li a ton pare que l’espero. Tranquil que el seu amic vindrà per acompanyar-lo. Hem compartit unes hores de conversa i de records i baixant les escales em ve al cap Nietzsche: “El nostre destí és la solitud espiritual i en ocasions, una conversa amb qui està d’acord amb nosaltres. No volem convertir a ningú, perquè sentim que l’abisme que ens separa dels demés ha estat cavat per la mateixa naturalesa “.

Amb el sr.Benet i mon pare.