De Pensar amb les mans

Benet Espuny, comissària i autoritats.

Aquest escrit ha estat publicat al catàleg de l'exposició de Benet Espuny; us en faig cinc cèntims.

PENSAR AMB LES MANS (R.S.T.)

( El capvespre és l’hora de la pintura, Ticià )

Sr. Benet, aquelles transparències que tant ens agraden quan a la vora del riu els canyars i els tamarius sembla que flamegin les he vist un cop més, mentre el riu, que semblava aturat, es delectava acaronant les ribes. Tot i que no tenen res a veure amb les boirines matinals, potser massa dures, que embolcallen els lluents durant el curt espai de temps en que el verds, tendríssims, de l’arròs o les llenties d’aigua encara no tenyeixen el delta de colors venecians. Potser s’assemblen més als aubes, fulla argentada, que titil•len tant com l’aigua on s’emmirallen o al reverberi del sol ponent els moments abans que la cornucòpia, des de dalt Mont Caro, vessi totes les seves monedes renaixentistes per la vall de l’Ebre. Quans records d’Itàlia! Il tramonto retallant La Salutte, l’alba sul’Arno o Roma al pomeriggio des de l’Accademia.

I les carnacions, preludi del vent de dalt (haurem de lligar els cavallets si volem pintar), que es tornassolen i pinten un ram de peònies (cada any floreixen amb més força) que la mà de Rubens, n’estic ben segur, signaria. Mentrestant, la solpostada va congregant eucaristies i pentecostès i tot el cel omplint-se de gitanes amb mantons i faldillots enxarolats i vermellosos. Amb un fil de llum, no ni cal més, pels ribassos de la Ribera sembla que tota l’escola holandesa amb Rembrandt al capdavant (jo no sóc tintorer, jo pinto) hi vagin a buscar les seves terres.

Tots els colors del mangra, granes i carmins es citen a la Terra Alta, a la tardor quan el raïm s’assaona i pàmpols i carrolls es mimetitzen, per omplir la paleta de Velázquez perquè vesteixi de porpra a tota aquella insípida reialesa i l’enviï al mateix cor de la pintura perquè atorgui al papa Innocenci la dignitat que li mancava; i a l’àngel d’Oriola, de púdica bellesa i erotisme mascle, l’humanitzi i ens l’apropi, elevant-lo. Tots els colors, purificats, redimits, alliberats del seu pigment, caben en el tassó de vi que, a la festa de Baco, ens ofereix aquell home amb pinta de pagès d’aquestes terres perquè poguéssim sadollar-nos-hi i entendre (qui pugui) que pintar és sacrifici.

Se’n recorda, senyor Benet, aquella vegada al Prado, amb Santos Torroella (allí nasqué el poema) tots tres com en un pelegrinatge (es pot anar d’altra manera a visitar-lo?) per admirar el retrat de la Condesa de Chinchón ( La pálida criatura arrebolada...), nacre pur, venera pura, que té a la seua falda i genolls tota la pintura que s’hagi fet al món de tots els segles passats i futurs? Oh! Amb quina força, però tan subtil, que feia que el retrat desaparegués davant nostre i perdés la forma per aconseguir l’essència. Quanta justesa. Així tota la vida valorant, comparant i aprimant el traç, la pinzellada; estudiant, buscant l’abstracció justa: la vàlida; educar la mirada per poder agrisar fins a tal punt... que tot desaparegui però amb força.