Façana de la catedral de Tortosa.
El proppassat divendres, quan sortíem de l’exposició de Benet Espuny anant pel desolat, i a més a més en obres, carrer de la Ciutat, mirant les façanes plenes de nafres, amb portes i finestres que o mostraven l’abandó interior o que tapaven la misèria que s’endevina dintre varem comentar com canvien els temps, els pobles i els costums: el que devia ser el carrer més ric de la ciutat ara era el paradigma de la desolació i deixadesa més absoluta.
Dins d’aquell ambient trist i depriment, la façana de la catedral, que unes hores abans ens havia mostrat com la psoriasis de la deixadesa i la lepra de la humitat l’havien desfigurada, mostrava una bellesa com només poden mostrar les coses a les que el sol de la tramuntada, amb la seva pàtina daurada, redimeix dels estralls del temps i de l’abandó i els retorna per uns moments, perquè així no ho oblidem, la seva magnificència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada