Gustave Courbet

Château de Chillon, Gustave Courbet.

Anada a Barcelona per veure l’exposició de Gustave Courbet al Museu Diocesà, al bellíssim edifici de la Pia Almoina. Un, encara no acaba d’entendre com en un lloc tan eminentment turístic, aquest museu tingui un horari tan anacrònic. A qui se li acut obrir a les 5 de la tarda? I per cert, 6€ d’entrada és un despropòsit.

L’exposició dedicada a Courbet és, per emprar un adjectiu amable, minsa, tot i que dels mestres un pot aprofitar fins la parafernàlia mortuòria (entenguis paletes, pinzells, pipes, cartes i altres estris per conrear el fetitxisme). Dels olis exposats, molts d’ells en un abandonat estat de conservació, es poden salvar un quans com obra resolta i d’altres, tot hi estar acabats, no estan resolts com seria desitjable en l’obra de Courbet. De l’exposició, un continua traient-ne la mateixa pedagogia: quina manera de resoldre el paisatge sense buscar la solució fàcil. I al final la mateixa conclusió: la crítica, en el seu afany de etiquetar-ho tot i col•locar-ho en prestatges i etiquetant-ho (són com els bibliotecaris), s’equivoquen quan parlen de realisme.

Un apunt més: les obres estan molt mal il·luminades, fins i tot hi ha panys de paret que reben més llum el terra i la paret que els quadres.
PS/ En una de les sales, en un racó de paret, com volent passar desapercebut, una nota a l'oli de la Sagrada Família, magnífica i inconfusible: Gimeno.

De Pensar amb les mans

Benet Espuny, comissària i autoritats.

Aquest escrit ha estat publicat al catàleg de l'exposició de Benet Espuny; us en faig cinc cèntims.

PENSAR AMB LES MANS (R.S.T.)

( El capvespre és l’hora de la pintura, Ticià )

Sr. Benet, aquelles transparències que tant ens agraden quan a la vora del riu els canyars i els tamarius sembla que flamegin les he vist un cop més, mentre el riu, que semblava aturat, es delectava acaronant les ribes. Tot i que no tenen res a veure amb les boirines matinals, potser massa dures, que embolcallen els lluents durant el curt espai de temps en que el verds, tendríssims, de l’arròs o les llenties d’aigua encara no tenyeixen el delta de colors venecians. Potser s’assemblen més als aubes, fulla argentada, que titil•len tant com l’aigua on s’emmirallen o al reverberi del sol ponent els moments abans que la cornucòpia, des de dalt Mont Caro, vessi totes les seves monedes renaixentistes per la vall de l’Ebre. Quans records d’Itàlia! Il tramonto retallant La Salutte, l’alba sul’Arno o Roma al pomeriggio des de l’Accademia.

I les carnacions, preludi del vent de dalt (haurem de lligar els cavallets si volem pintar), que es tornassolen i pinten un ram de peònies (cada any floreixen amb més força) que la mà de Rubens, n’estic ben segur, signaria. Mentrestant, la solpostada va congregant eucaristies i pentecostès i tot el cel omplint-se de gitanes amb mantons i faldillots enxarolats i vermellosos. Amb un fil de llum, no ni cal més, pels ribassos de la Ribera sembla que tota l’escola holandesa amb Rembrandt al capdavant (jo no sóc tintorer, jo pinto) hi vagin a buscar les seves terres.

Tots els colors del mangra, granes i carmins es citen a la Terra Alta, a la tardor quan el raïm s’assaona i pàmpols i carrolls es mimetitzen, per omplir la paleta de Velázquez perquè vesteixi de porpra a tota aquella insípida reialesa i l’enviï al mateix cor de la pintura perquè atorgui al papa Innocenci la dignitat que li mancava; i a l’àngel d’Oriola, de púdica bellesa i erotisme mascle, l’humanitzi i ens l’apropi, elevant-lo. Tots els colors, purificats, redimits, alliberats del seu pigment, caben en el tassó de vi que, a la festa de Baco, ens ofereix aquell home amb pinta de pagès d’aquestes terres perquè poguéssim sadollar-nos-hi i entendre (qui pugui) que pintar és sacrifici.

Se’n recorda, senyor Benet, aquella vegada al Prado, amb Santos Torroella (allí nasqué el poema) tots tres com en un pelegrinatge (es pot anar d’altra manera a visitar-lo?) per admirar el retrat de la Condesa de Chinchón ( La pálida criatura arrebolada...), nacre pur, venera pura, que té a la seua falda i genolls tota la pintura que s’hagi fet al món de tots els segles passats i futurs? Oh! Amb quina força, però tan subtil, que feia que el retrat desaparegués davant nostre i perdés la forma per aconseguir l’essència. Quanta justesa. Així tota la vida valorant, comparant i aprimant el traç, la pinzellada; estudiant, buscant l’abstracció justa: la vàlida; educar la mirada per poder agrisar fins a tal punt... que tot desaparegui però amb força.

La bellesa envelleix, no es deteriora

Façana de la catedral de Tortosa.

El proppassat divendres, quan sortíem de l’exposició de Benet Espuny anant pel desolat, i a més a més en obres, carrer de la Ciutat, mirant les façanes plenes de nafres, amb portes i finestres que o mostraven l’abandó interior o que tapaven la misèria que s’endevina dintre varem comentar com canvien els temps, els pobles i els costums: el que devia ser el carrer més ric de la ciutat ara era el paradigma de la desolació i deixadesa més absoluta.

Dins d’aquell ambient trist i depriment, la façana de la catedral, que unes hores abans ens havia mostrat com la psoriasis de la deixadesa i la lepra de la humitat l’havien desfigurada, mostrava una bellesa com només poden mostrar les coses a les que el sol de la tramuntada, amb la seva pàtina daurada, redimeix dels estralls del temps i de l’abandó i els retorna per uns moments, perquè així no ho oblidem, la seva magnificència.

Exposició homenatge a Benet Espuny

Benet Espuny.

Aquesta tarda s'ha inaugurat l'exposició homenatge a Benet Espuny, porto aquí al blog l'escrit que ha publicat la revista l'Estel per conmemorar-ho.

De pintor a pintor. (Homenatge a Benet Espuny).

Al sortir de casa de Benet Espuny aquesta tarda, Tortosa mostrava la seva cara de diumenge: els carrers quasi bé buits però el sol que ja fregava Mont Caro li donava la calidesa que només la solpostada pot donar a una ciutat que ja fa anys la va perdre.

Passant el pont, l’església del Roser ja es retallava en un contrallum tan daurat que tenyia amb irisacions verdoses – Benet ha pintat aquests celatges verdinosos- les torrellades que s’aixecaven per darrera la muntanya.

Hem passat part de la tarda junts, fent petar la xerrada, mentre Àveda atenia al telèfon que no parava: amics de tot arreu, ja assabentats de l’exposició que el Govern de la Generalitat li dedica pel seu norantè aniversari, volen expressar-li la seva satisfacció i alegria. Des d’Amèrica del Nord a Itàlia: Tanti auguri caro! I Benet que diu que la seva memòria ja l’ha abandonat contestava: sonno troppo vechio e la mia salute... Tarda de conversa i de records, cercant... on cony estarà l’original de la carta en que L’Hispanic Society de Nova York el nombra soci honorari? I Àveda, com sempre amb la seva servitud, que no es altra cosa que la seva manera de demostrar amor, buscant pacientment entre les carpetes; sóc tan despistat que segurament l’he posat on no devia... no es preocupi la trobarà quan menys la busqui.

I dintre de les carpetes cartes, retalls, fotografies, catàlegs, escrits. El catàleg de la primera exposició a Tortosa, a la Biblioteca Popular, l’any 1945 i amb presentació de Luís Monreal y Tejada que exhorta als tortosins a no perdre’s aquella mostra d’un conciutadà amb talent que arribarà lluny. La foto d’un oli pintat al port d’Oslo un dia de tempesta i que el vaixell que atreia la seva intenció va desaparèixer envoltat per la fumarada de les seves xemeneies i el pintor la va copsar amb unes amplies taques quasi bé insinuades. Un petit linòleum, felicitació de Nadal, “No habrà lugar para ellos en la hospedería... Lucas, 2, 7 “ fet amb els atuells que li va regalà Anna Fellin i aquí ja no conto més.... Més catàlegs amb retrats que li van fer els seus companys a Roma quan compartien estudis a l’Academia d’Espanya Carmelo Pastor i Benjamín Mustieles, ambdós escultors; era quan les beques es guanyaven a pols i a base de treball.

El catàleg que li dedicà Picasso l’any 1952 a París de l’exposició de La chèvre i que va confessar-li que tota l’obra l’havia fet pensant en Horta de Sant Joan; Se’n recorda pintant les roques de Benet que em va dir fixa-t’hi bé com aquells verds dels fons s’agrisen? Sempre els grisos perquè la pintura no és altra cosa que grisos, grisos i més grisos i és clar per això després no ens acaba d’agradar Manet perquè no afina... encartona i en canvi ens delecta Monet que aprima i afina i... agrisa. I Sisley, diu amb to enèrgic, el millor! Un dia al delta vaig quedar tan satisfet d’un quadre que em vaig dir has fet un sisley. I afegeixo: Pissarro, i li llampurnegen els ulls mentre diu sí, sí.

Més retalls de diaris, aquell italià que deia: Benet è il pittore de la sincerità i els americans des del New York Times anunciant les exposicions que li van muntar el director del Guggenheim i el Metropolitan amb el llavors ambaixador Areilza i la galeria Barzansky, al Diari de New Mildford on hi va passar una temporada pintant i van dedicar-li un extraordinari amb motiu de l’exposició. L’indian summer, tan curt però intens que sembla que els arbres s’enceguin i tota la coloració de la tardor es concentra en poc menys de dues setmanes intensament pictòriques.

Per uns instants la mirada clara de Benet s’enterboleix, es queda una estona pensatiu per tot seguit dir: Quan vaig anar a Italia a Arco, el poble de Segantini, quin pintor! Per acomiadar-me del meu amic íntim, ferit greu en un accident de cotxe i quan em va veure al seu costat, allí al llit, em va dir: Caro sei venuto.... I el telèfon que no para, més amics. La notícia de la propera exposició ha explotat, n’eren tantes les ganes de que a Benet se li fes una exposició a Tortosa, que tothom truca per confirmar-ho – no s’ho acaben de creure- i per celebrar-ho. Hanno fatto un bello catalogo diu Benet, sí, sí sonno contento. They just came and pick the paintings, the exhibitions is ready...sí, es nota els buits a les parets dels quadres que ja han triat per l’exposició. Com és que no han pres aquest del Trastevere ni el de la figura sedent? Han triat el que han volgut, els he deixat fer. Bé hi ha tant on triar! Són molts anys de treball i molta obra.

D’entremig les carpetes surt un catàleg amb el dibuix del Palau del Bisbe amb l’embarcador i que l’original el tenia Anna Huntington, l’escultora nord-americana, que se’n va enamorar; ella va ser la introductora de Benet als cercles artístics i intel•lectuals de Nova York. I més catàlegs, entre ells l’exposició de 192 dibuixos que va fer en aquesta sala del Palau Oliver de Boteller del 4 al 13 de setembre de 1982 i que varem estar penjant les obres durant dos dies i va voler que li fes la presentació.

Estic amoïnat perquè no troben la maqueta d’escaiola pintada amb aquarel•les de l'església de la Reparació que vaig pintar amb Ramiro Ramos i mira que està a l’estudi i és ben diferent de tot el que hi ha. Ja sortirà, no es preocupi. I així tota la tarda amb records arribant i anant-se’n amb la mateixa celeritat a mesura que van sortint pàgines i més pàgines, aquest cop de l’Estel, la revista de l’amic Conrad Durán, fidel seguidor de tot el que Benet Espuny ha fet aquí i fora d’aquí per qui, aquesta tarda, fem petar la xerrada i ara estic escrivint-ho.

Veu quin color més bonic agafa aquell edifici? La tarda ja comença a tancar llums i des de la finestra veiem com la ciutat safraneja mentre que el cel es tornassola. A Roma les tardes eren així daurades i inacabables... eternes.

Te’n recordes al Prado? És clar!. Agafats de bracet amb Santos Torroella, Benet que bon gravador ets, el millor!, admirant els grisos, sempre els grisos, de la comtessa, mostrant-nos aquell vestit que no era altra cosa que una venera oberta. Sempre el Prado, per cercar i admirar els millors. Quin destí el nostre saber que mai arribarem ni a la sola de les sabates dels qui tant admirem, i tot i així pintem i donem gràcies de poder tenir-los com a mestres: no tothom pot tenir els millors mestres, què en som d’afortunats!.

Ens diem adéu, fins el dia de la inauguració; posis ben guapo. Digues-li a ton pare que l’espero. Tranquil que el seu amic vindrà per acompanyar-lo. Hem compartit unes hores de conversa i de records i baixant les escales em ve al cap Nietzsche: “El nostre destí és la solitud espiritual i en ocasions, una conversa amb qui està d’acord amb nosaltres. No volem convertir a ningú, perquè sentim que l’abisme que ens separa dels demés ha estat cavat per la mateixa naturalesa “.

Amb el sr.Benet i mon pare.

Ramón Gaya i Andrés Trapiello

"Bodegó" amb llibres de R. Gaya i A. Trapiello.

Ramón Gaya i Andrés Trapiello van ser amics. Tots dos en aquests moments formen part de les meves relectures. De Ramón Gaya, a qui vaig conèixer mitjançant Santos Torroella (el llibre El sentimiento de la pintura (Diario de un pintor) me’l va regalar Santos Torroella, en una edició de 1960, fotocopiada, juntament amb el Velázquez, pájaro solitario de l’editorial RM), ho he llegit tot, de la mateixa manera que procuro llegir tot el de Trapiello. Ara tots dos tenen noves reedicions: de Gaya la seva Obra completa, Pre-textos i Trapiello Las armas y las letras (Literatura y guerra civil, 1936-1939), Destino.

Com que un és una mica curiós el que faig és llegir les noves edicions comparant-les amb les que tinc i així veure que hi ha de nou o de corregit i de pas torno a beure en unes fonts on sempre és bo sadollar-s’hi.

La rama de baladre

La rama de baladre (estudi de color), aquarel·la/paper.

He estat pintant unes aquarel·les. Com solc fer, preparo la tauleta i jugo amb la llum que ve pel finestral a la caiguda de la tarda: contrallum. Estic preparant uns olis i abans, com sempre, faig apunts amb aquarel•les, aiguades o tèmperes i un cop estic familiaritzat amb el color passo a l’oli.

Aquesta tarda he pintat una rama florida de baladre. L’he triat vermellós potser perquè em porta records d’infantesa quan al poble de flors només hi havia aquestes mates de baladre anant pel camí de la mar i tot estar amenaçat de no tocar-les, no podia evitar fer-ho i olorar els seu tènue i melós perfum. Pintant no he pogut per menys que recordar un quadre de Gauguin amb un ram de baladres sobre una taula que vaig veure a Nova York i com no, a García Lorca i les seves adelfas.

Miquel Paton: La mirada interior

Pintura a l'oli de Miquel Paton.

L’amic Miquel Paton té una exposició de pintures de petit format a Tortosa; és al Taller Cinta Dalmau del carrer ciutat nº 7, al passatge Franquet, i romandrà oberta fins a finals de juliol.

Com que no vaig poder anar-hi el dia de la inauguració hi he anat aquest passat divendres i hem fet petar la xerrada.

La mostra m’agradat més pel que he vist de diferent que pel que ja coneixia. La pintura de Miquel no és pintura per trobar-hi canvis, apreciables a primer cop d’ull, sinó que és una pintura, com el seu autor, de fluctuacions internes, callades, reposades, sobretot meditades i molt íntimes. Fidel a ell mateix, a uns coneixements, a uns principis, la seva pintura pot portar al qui la mira precipitadament, a creure erròniament que té un mateix estil i que no canvia: i l’espectador poc avesat pot pensar que vist un quadre ja pot reconèixer la mà de l’autor en altres i el que és encara més incert, vistos tots.

Aquestes peces, la majoria, de petit format ens endinsen, si encara no ho havíem fet, en tot un món oníric que sense perdre lucidesa ens farà gaudir, sempre de la mà del pintor, d’una manera personalíssima de conèixer i sobretot d’estimar el Delta. El pintor, sense vantar-se, d’una manera senzilla, ens mostra, cuidant el detall fins extrems que semblen... naturals, una obra treballada, sentida, personal i madura en el contingut i amb el continent; tot forma part del mateix món interior de l’autor que no deixa res a l’atzar ni molt menys a la improvisació.

Un cop coneguda l’obra de Miquel Paton, tothom que visiti o visqui en aquesta planícia aquàtica podrà gaudir-la a través d’uns altres ulls però sobre tot d’una altra sensibilitat, que sense adonar-se es farà seva.

L'exposició de Benet Espuny a Tortosa

Invitació de la propera exposició de Benet Espuny a Tortosa.

L’exposició dedicada a Benet Espuny que li organitza el Departament de Cultura de la Generalitat de les Terres de l’Ebre ja està enfilant els darrers dies. Avui he parlat amb qui, apart de ser la comissària, és una de les impulsores i que amb la seva qualitat d’historiadora de l’art ha portat durant un any totes les regnes perquè la iniciativa és pogués materialitzar: Núria Gil.

M’ha mostrat, entusiasmada -com per no estar-ho-, el cartell, les invitacions i la portada del que serà el catàleg que acompanyarà l’exposició. Li he demanat que me’ls deixés penjar al blog per poder així mostrar el resultat de com amb sensibilitat, entusiasme i professionalitat es pot aconseguir la fita marcada.

La bellesa només existeix en el record

Per un homenatge a Emily Dickinson, detall. Oli/tela

Els clàssics diuen, ens recorden, que la bellesa és efímera. Ens alerten perquè no la deixem passar i així aprofitar la seva brevetat, gaudint-la. Els artistes, i conseqüentment el que coneixem per art, no han fet altra cosa que voler copsar la brevetat de la bellesa per retenir-la ja sigui empresonant-la en un quadre o petrificant-la en una escultura o momificant-la en qualsevol altre objecte. I d’aquí a la veneració només hi ha un pas.

Els creadors, conscients d’aquesta aberració que és el voler copsar la vida, no han cercat mai la bellesa sinó que han deixat que ella es manifestés en les seves creacions. Per la resta dels mortals només ens queda el consol d’admetre i acceptar que la bellesa només existeix en el record.

Com hem de... si...

Pintant a l'embarcador de casa. Highland Lakes, NJ

Al llibre Altas oportunidades Jesús Aguirre empra, com anècdota, una frase que va pronunciar Menendez Pelayo a resultes de la vulgarització del llenguatge al Parlament: “ Pero, ¡cómo ha de hablarse en castellano, si se piensa en algarabía! ” i que podríem utilitzar, sense que perdés vigència, en qualsevol rama, d'aquest, cada cop més frondós (per mal podat), arbre que és el món de l’art.