L'art, passa de moda?

Del llibre En España con Federico García Lorca que he acabat de llegir només puc dir que m’ha impressionat. Quan de sentiment, autenticitat i elegància en cadascuna de les opinions de l’autor sobre les persones que coneix i es relaciona. Per casa seva hi passa tot el qui és algú en aquella Espanya convulsa i ell, com a bon secretari d’ambaixada, en pren nota i dóna la seva opinió, que dedueixo de manera encertada, amical i respectuosa i això fa que els personatges apareguin als nostres ulls d’una manera més propera i directa. M’ha cridat l’atenció quan parla de l’art d’avantguarda i no puc evitar traslladar-ho aquí: " Un té de caràcter artístico en casa de (...) que posee una notable colección de cuadros (...) Cuadros de Picasso, de Juan Gris, de Manuel Ángeles Ortiz, de Cossío (...) modernos todos.

Es una impresión paradojal la que experimento. Son obras tildadas de “vanguardistas”, y que siento, no obstante, pasadas de moda ".

I continua opinant sobre les emocions que li produeixen aquestes pintures. El curiós és que ja en aquells anys a algú entès en art, amic dels artistes, músic i home d’una cultura cosmopolita, li produïssin la impressió de “caducats” quadres acabats de pintar.

Els lluents del delta

Pintant una aquarel·la.

Aquests dies el delta, que ja està inundat, mostra una bellesa única, aquàtica i al mateix temps aèria, una bellesa que podríem anomenar atmosfèrica ja que a cada instant del dia canvia i ens mostra la part... amagada d’aquesta bellesa.

A més a més, en aquesta època el delta desafia les hores. A un no li cal esperar a la solpostada o matinar per poder gaudir d’aquest moments del dia, únics i generosos que són capaços d’embellir qualsevol paisatge. El delta, desafiant, mostra la seva serenor a tota hora del dia.

El delta, quan els camps d’arròs estan inundats i lluentegen, és quan ens descobreix una bellesa que, tot i ser senzilla, propera i casolana, sembla heretada. Heretada i veneciana.

La mirada de Gimeno.

Frances Gimeno, autoretrat, detall.

La galeria Anna Ruiz de Barcelona exposa fins a finals de juny obres de Francesc Gimeno i per celebrar-ho han editat un catàleg, més que digne, on hi reprodueixen els dinou quadres que mostren.

Alguns diaris se n’han fet ressò i entre ells destaco el de Tarragona que acaba la seva crònica dient: ...las obras del pintor Francesc Gimeno va orientada a los grandes coleccionistas. Y es que, al margen del precio, la pintura del artista destaca por no ser agradable, sino más bien dura. Poco que ver con los paisajes bonitos. Gimeno fue un artista marcado por vivir en la probreza que practicaba trazos bastos y texturas ásperas.

D’això, en podríem dir que és escriure del que un no sap.

Pocs pintors hi hagut a Catalunya com Gimeno, amb pinzellada poderosa, ajustada i segura, que a més a més valora i mai resolt un quadre... a les braves, encara que sigui una nota, un apunt, un esbós; que no tria mai temes anecdòtics i que fa pictòric tot el que toca. A Gimeno, per definir-lo amb poques paraules podríem dir que la seva mirada estava feta per a la pintura. Fins hi tot, els seus dibuixos són... pictòrics.

Amb Benet Espuny a Miravet.

Amb Benet Espuny a Miravet.

Aquesta tarda hem anat amb Benet Espuny a Miravet. Es tractava de fer una filmació, on ens varem conèixer ja fa 40 anys, per recordar moments i parlar de pintura. La filmació és per acompanyar l’exposició que d’avui a un mes s’inaugurarà a Tortosa a la remodelada sala del Palau Oliver de Boteller.

Benet Espuny està ja molt vell i amb una salut delicada i avui, possiblement degut a l’emoció de sortir de casa després de tant de temps sense poder-ho fer, Benet Espuny sempre tan xerrador ha emmudit. No ha tingut ànims de parlar de res i només em deia que ja no recordava res però que li agradava haver sortit per donar aquest tomb, riu amunt fins a Miravet. Ens em assegut a l’ombra d’uns arbres mirant cap la típica silueta del poble mentre Guillem i Santi preparaven les càmeres i els micros. Després, empenyent la cadira de rodes, hem anat per la vora del riu, sota els aubes, on tantes vegades hi va pintar i on ens varem veure per primera vegada.

Miravet.

La mirada copsadora, golosa, àvida però alhora reposada del pintor, avui, contemplant el paisatge que tant ha pintat i que tant coneix i estima, ha estat entelada per una melangia que semblava, seguint la corrent, anar-se’n riu avall cap el ...delta.

Benet i Jornet.

Amb Benet i Jornet i Marta Manzanares; que n'erem de joves.

Aquesta setmana, a La contra de La Vanguardia, Benet i Jornet contesta a les preguntes del entrevistador que com a titular ha triat: “Em moriré sense haver escrit una sola cosa decent”.

Vaig conèixer Benet i Jornet durant les jornades teatrals de Llorenç del Penedès, al març del 93, on hi varem participar en una taula rodona sobre el teatre a Catalunya. Allí, ja em va semblar un home senzill, quasi bé casolà i sobre tot amb les idees molt clares de qui era i que feia. L’èxit mediàtic, pel que llegeixo, no l’ha canviat. Per aquelles èpoques, amb el grup de teatre La Ringa de Xerta, li estàvem muntant Revolta de bruixes.

Tota l’entrevista em porta records de les trobades teatrals, uns amateurs, altres no; uns propers i altres...absents. Benet i Jornet, tanca l’entrevista amb una frase que el defineix com a escriptor i com a persona: És que el teatre em torna boig.

La mirada "subvencionada".

L'Ebre a Flix, Oli/tela.

He vist, al departament, un targetó invitant a l’exposició que es presenta a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Tortosa (ara d’Art i Disseny). Està patrocinada per la Diputació i porta per títol: La mirada reposada. Com ja sol ser habitual en aquesta mena d’exposicions porta un subtítol: Una revisió del paisatge. Artistes dels anys 80. Terres de l’Ebre. Els "paniaiguats" són quatre artistes d’aquestes terres (alguns d’ells “exiliats”). El més curiós de tot és que cap d’ells ha reposat mai la seva mirada per pintar un paisatge.

Tota obra és l'essència dels atributs morals de l'autor.

Retrat de l'Alfredo, oli/tela.

Estic llegint En España con Federico Gracía Lorca de Carlos Morla Lynch (Ed. Renacimiento), llibre que supera amb escreix totes les biografies escrites, i que he llegit, sobre el poeta. El llibre, de més de sis-centes pàgines, es deixa llegir sense cap mena d’impediment i podria dir d’una manera golosa. Després d’un pròleg avorrit i tímid, hi ha un prefaci de l’autor on sembla que vulgui justificar el perquè de la publicació dels seus diaris. Al segon o tercer paràgraf ja es comença a intuir que estem davant d’una obra personalíssima i per tant, autèntica. No puc per menys que copiar aquestes reflexions.
"Por cuanto si su obra asombrosa ha sido ampliamente difundida y ha cruzado las fronteras, poco se sabe de la legítima idiosincrasia del poeta, de su real temperamento, de su clima individual en aquellas horas en que se hallaba circunscrito a su aura genuina. Se desearía verle de cerca, sentirle "vivir" en esos trechos de su camino en que, desligado del público -que, de cierta manera, se apodera de los artistas-, se reintegraba al desempeño del papel de su personaje auténtico.
La terrena personalidad del artista es casi siempre inferior a lo que su espiritu realiza. En su obra nos ofrece lo que posee de más selecto y elevado: la esencia de sus atributos morales. Pero luego pensé también que era precisamente en los momentos en que Federico se evadía del escenario en que actuaba cuando mayor brillo irradiaban sus extraordinarias facultades naturales”.
Tota una demostració de principis.

Benet Espuny.

Església de la Reparació, Tortosa. Benet Espuny.

S’està preparant una exposició de Benet Espuny i com que ja s’ha corregut la veu estrany és el dia que no em trobi algú (i això que no surto) o que no em truquin per preguntar-me si en sóc sabedor. Possiblement, saben que ho sé, però volen confirmar-ho perquè sinó seria una mica com el banyut de la història. Bé, acudits apart, aquesta primavera és parla, pel que em fan sabedor, de Benet Espuny. Ara li toca a ell, com altres temporades ha tocat o tocarà a altres. En un món tan petit com aquest (per tenir-la al costat, tan propera, tan familiar) creiem, per desgràcia i erròniament, que tenim una cultura minsa o el que és pitjor... casolana i oblidem que només sent de poble podem arribar a ser cosmopolites; que estant arrelats al nostre territori podem traspassar fronteres; que sent propers és quan podem arribar més lluny.

I ara, només voldria remarcar una cosa i que podria ser vàlida en qualsevol altre àmbit on hi ha un protagonista: Es parla molt d’ell, però no amb ell que al cap i a la fi és el que compte i val.

Dono el meu parer no com bo sinó com meu. Montaigne.

Mercat del peix, Tortosa. Gouache/paper.

D’Andrés Trapiello, de qui per confirmar unes lectures he rellegit El gato encerrado, porto aquí la seva opinió (que comparteixo) sobre un pintor que darrerament està molt de moda entre la progressia de gustos conceptuals i abstractes i que a mi només sol agradar-me quan il•lustra portades de llibres en edicions d’Alfaguara o Herralde o així, i que avui La Vanguardia me l’ha recordat, ja que portava la noticia que el meu admirat Monzó havia parlat a Nova York de com l’inspira la pintura de Hopper (Monzó, igual t’estimo).

“Vaig descobrir Hopper en un llibre. Aquelles gasolineres desolades, aquells carrers buits i provincians; aquelles dones assegudes en sòrdids hotels, en viso, davant la seva maleta oberta de bat a bat, tot allò em va agradar molt. Després vaig veure alguns quadres al natural i em van semblar pitjor que els pitjors cartelons de cinema de la Gran Via, que és el que són. Reconeixia en ells el tema, l’assumpte, però la pintura era, com amb els Magritte, una castanya”.

I Trapiello acaba dient: “ Jo no tractaria de convèncer a ningú del que em semblen, però sé que molts em tirarien en cara que digués el que em semblen en públic. No sé perquè. Els hi trec jo a ells que els agradi?. Doncs llavors”.

Montaigne, també avui, ens ajuda: Je donne mon avis non comme bon mais comme mien.