Els qui vivim en aquest intangible món del art (no d’ell), pensum oblige a llegir, escoltar o veure segon quines coses tot i que no ens agradin. Només sigui per reafirmar-nos. O com diria algú, per entossudir-nos.
Per la seva signatura els coneixerem. Quan estudiava a Belles Arts, Santos Torroella em deia que a molts pintors se’ls reconeix per la signatura, es a dir que depèn com signen el quadres es pot apreciar si són o no pintors de raça. Avui, dinant a Tortosa al restaurant hi havia un quadre que ocupava tot un pany de paret i que a primer cop d’ull podia confondre’ns. Era d’aquelles obres “envellides” que sempre queden bé. A l’artista el delatava la seva signatura que feta amb retolador negre semblava més la firma d’un grafiter o d’algun pendolista. Tot el dinar he estat pensant amb Santos Torroella.
Avui, dia de Nadal després de dinar l'he dedicat a la lectura i després deixant-me anar per les dates m'he posat a escoltar música nadalenca. Us en vull fer cinc centims del disc de Mahalia Jackson, SilentNight -Songs for Christmas- on la cantant nordamericana ens mostra, amb una naturalitat assombrosa, com es pot arribar a tal grau d'inspiració i espiritualitat amb uns clàssics que ella ens els ofereix totalment diferents, únics i originals sense que perdin la seva essència.
Mahalia Jackson pot servir d'exemple: els artistes fan versions, ella fa creacions.
En aquesta filmació podem gaudir un "humming" d'una transparencia aclaparadora que ens captiva fins l'emoció i ens fa partícips de la seva personalíssima cançó de bressol gairebé convertida en pregària.
L’envelliment comporta dignitat i el pas dels anys, per fortuna inexorable, va posant cada cosa al seu lloc per molts assalariats, arxivistes o cronistes que hi hagi. En aquest món físic on tot torna a convertir-se en pols o en matèria només hi una cosa que es salva i que, sortosament, malgrat les modes continua sent nord i guia d’una cultura cada cop més desnortada i sense guia: l’art.
El pas dels anys en l’art es manifesta de manera diferent. En arquitectura, les obres d’art també envelleixen, la resta es deteriora; algunes obres ja estan deteriorades mentre les construeixen. En escultura les peces es converteixen en estàtues o bibelots quan no en "lírica ferralla" oxidada artificialment. I en música, poesia i pintura els anys les actualitzen i ens les apropen més.
Com felicitar-vos aquestes festes? Sortosament he trobat a YouTube David Daniels interpretant Händel. Estic segur que us emocionarà tant com a mi i m’agradaria que poguéssiu gaudir de la subtil però gran diferencia que hi ha de cantar en falset o de tenir “voce di testa” i emprar-la com ho fa aquest cantant al servei, sense cap impostura i amb tota naturalitat, de la música.
Arroyo de la Luz, Cáceres, 2004, Admirant el retaule del divino Morales.
L’altre dia, durant una conversa sobre art (un ja s’ha acostumat a que es parli de pintura o d’altres disciplines artístiques en qualsevol reunió on hi poso el nas) va sortir l’adjectiu lluminós i vaig arribar a la conclusió que ningú dels present va captar el que volia donar a entendre. Tots van començar a emprar adjectius que, segurament, creien, creuen, que són sinònims: clara, vibrant, impressionista, luminisme, escola catalana i horror! va sortir la tan imprecisa i emprada: mediterrània. Per un moment vaig intentar explicar que no era allò el que volia donar a entendre però em vaig retenir. Penso que no hauria servit de res (un no ha de intentar mai canviar ni la idea ni el gust de ningú, i molt menys en públic i en pla tertulià), i a més, possiblement, hauria causat l’efecte contrari i n’hauria sortit malparat.
Quan es parla d’una obra lluminosa no es vol dir res més que amb llum pròpia. No hi ha que cercar cap adjectiu més ja que qualsevol altre epítet el que faria seria... enfosquir-la.
El llac des de l'embarcador de casa, Highland Lakes, NJ. Oli/tela.
Rara és l’ocasió que llegint poesia escrita en català no em trobi amb que l’enamorada tingui ulls de cérvol, mai de cérvola. El poeta, ai Freud!, masculinitza la mirada de la seva amada, potser per una qüestió de rima, qui sap. Potser es tracti d'una mirada culta a la poesia trovadoresca, a San Juan de la Cruz. Recordo, vivint als USA, a la casa de Highland Lakes quan hi anàvem pels cap de setmana veure’n força sovint de cérvols, que fins i tot els podíem donar menjar, i m’era difícil imaginar una dona amb els seus ulls i és clar, tampoc em puc imaginar la metàfora visual dels bards enamorats. És poètica la paraula cérvol ?. Sense cap mena de dubte com a pirop queda millor que vaca, però tot i així W.Whitman va nombrar les vaques en un dels seus poemes (la vaca que pastura amb el cap cot supera totes les estàtues...) i ... no grinyolava.
Un, entén que la poesia és quasi bé una transgressió del llenguatge i que el poeta és l’únic que té llicencia per fer el que vulgui però com a mínim els demanaria certa... autenticitat; sinó penso que haurien de tenir en compte el consell que Txejov donava als joves escriptors : no parleu del que no coneixeu.
Té que veure Bambi amb aquesta fixació? Si fos així en lloc de poesia, per fer catarsi, haurem de cercar psiquiatres.
Aquesta tarda nit se celebra la Nit de Santa Llúcia; TV3 n’ha donat puntual informació. Farà una colla d’anys, el 1982, em van demanar de fer el cartell per commemorar la Festa de les Lletres Catalanes a Tortosa. Vaig preparar un esbós acolorit amb llapis de colors que no fa pas gaire va aparèixer en una de les moltes carpetes que serveixen de rebost als peixets d’argent i, possiblement, degut a que el paper que vaig emprar no conté carbohidrats, no ha estat fagocitat per aquest petit insecte.
Amb el cartell volia homenatjar i rememorar l’època de la Renaixença amb una ullada decadent i lànguida. Vint-i-set anys després el penjo a la Internet a veure si també sobreviu als Lepisma saccharina virtuals.
Umbral, solia escriure articles demolidors. En recordo un titulat La ignorancia ilustrada, sobre el batxillerat, que hi havia un paràgraf que deia més o menys això: Els nois i les noies de vint anys no és que no sàpiguen ortografia sinó que ni tan sols saben cal•ligrafia i fan una lletra infantil on només si veu la maduresa gràcies a les errates. Els nens no posen errates. Els nens són anarquistes per naturalesa.
Aquesta sensació tinc visitant alguna exposició. Tot és d’un infantilisme quasi bé de guarderia, amb acudits en lloc de temes ratllant el cretinisme i deixant entreveure una funció social o denúncia que van des del convent de monges a una ONG. Això sí, en les seves grafies es descobreix... la ignorància il•lustrada.
Possiblement, si féssim una enquesta sobre el tret més característic de la gent que visita exposicions, va a concerts, llegeix poesia quasi bé tothom coincidiria en la sensibilitat, i segurament la majoria d’ells ho són sensibles. En canvi, no sé perquè intueixo que pocs senyalarien la receptivitat quan n’estic plenament segur, la majoria de vegades, és millor que la sensibilitat, no només pels amants de l’art sinó pels... artistes.
Ramón Caubet sol donar-me de tant en tant alguna sorpresa. Cada dos per tres em mostra alguna peça, quasi bé sempre de pintors vinculats a les terres de l’Ebre, que ha adquirit en alguna subhasta o almoneda arreu d’Espanya. Solen ser obres menudes (dibuixos, apunts, aiguades) de gran qualitat tot i que de quan en quan mostra uns olis que Déu n’hi do.
La darrera peça l’ha trobada a través de la gran xarxa que és Internet. Es tracta d’un oli (43,2x55,9cm) de Casanova Estorach titulat El monjo malalt i que havia estat propietat del Saint Louis Art Museum, sent una donació de Justine G. Catlin en record del seu espòs i que van posar al mercat a través de la sala de subhastes Christie’s.
Aquestes festes de Nadal (com ja ens té acostumats), podrem gaudir del quadre, juntament amb altres peces en l'exposició que muntarà a la botiga que té a la plaça Emili Sanz, 1 de Tortosa
El cel ennuvolat m’ha impedit gaudir d’aquestes darreres nits de lluna plena. No he pogut veure com vessava el seu càntir de llet per tota la vall del riu i retallava els xiprers del jardí dibuixant la seva ombra transparent. Tot hi així, un matí, encara fosc, des de l’estudi amb el seu finestral emmarcant-la, vaig gaudir uns instants d’ella abans no amagués darrera la serralada dels Ports la seva blanca claror.
Paul Verlaine, va escriure un poema dedicat a la lluna: l’hora exquisida, que va musicar Reynaldo Hahn i que grans veus han inclòs en el seu repertori. Sento no poder fer-vos escoltar una gravació on Hahn la canta acompanyant-se al piano. Un, intenta imaginar-se a Marcel Proust, gran noctàmbul, amb el seu amic Reynaldo deambulant per paratges banyats amb la claror de la lluna que tant els agradava, plegats però cadascun amb la seva dèria creadora, cercant tema per al seu art.
La teta, que ha estat a Sevilla, m’ha portat el catàleg de l’exposició de les obres de la casa d’Alba. Una manera de conformar-se quan no es pot anar a veure una exposició és fullejar el catàleg on hi ha unes quantes peces que per cert bé mereixen un viatge a Sevilla.
Llegint uns comentaris dels diaris que en parlen hi he trobat aquest que transcric: El primogènit dels Alba va explicar amb una anècdota el valor artístic i la importància històrica d’aquesta exposició, al recordar quan el seu avi mostrava la col•lecció a un especialista japonès i aquest li va preguntar si un dels quadros que estaven veient era una còpia, el duc li contestà: "Aquí només hi ha una còpia, que és la de Rubens a Tiziano". Se referia al retrat de l’emperador Carles V amb Isabel de Portugal, que Rubens copià del de Tiziano, el qual fou destruït en un incendi en el Palau Real de Madrid en el segle XVII, i que és un dels quaranta elegits en aquesta selecció.
Un, després de riure amb l’enginyosa ocurrència del duc, es pregunta, tot i que el va copiar, si es pot considerar còpia un quadre d’un gran a partir d’un altre gran.
Tornant alguns llibres a les lleixes i fullejant-los per recuperar papers i notes, he trobat al Montaigne de Stefan Zweig un sobre amb algunes notes que vaig fer durant un viatge a Madrid per veure exposicions. En una frase mal traduïda del francès Zweig canvia el sentit de tota una frase que en realitat volia dir: m’engalano sense parar perquè em descric sense parar. Frase que en confirma un altra: Tot home presenta un altre rostre quan és observat (quan se sap observat, diria un).
Aquesta mena de debilitat que tan bé descriu Montaigne ens hauria de portar al punt de voler saber qui som i com som, perquè és ben cert que si un primer no es coneix, mai podrà mostrar-se tal com és, ja que conèixer-nos ens dóna la força per ser com som. Montaigne és passa la vida queixant-se de la seva mala memòria, de la mandra que no sol abandonar-lo; el preocupa la seva despreocupació (l’insoucience) i Zweig ens mostra que aquesta debilitat de la que tant es queixa és en realitat la seva fortalesa.
Els pintors (escultors, músics, poetes etc) ens passem la vida engalanant-nos (al pintar) perquè ens sabem observats (al exposar) i possiblement el que hauríem de fer primer que tot és conèixer-nos i així les nostres pintures, al menys, serien una mica menys superficials i tendirien més cap a l’autenticitat.
