diumenge, 13 de desembre del 2009

No permetis que parli del que no conec. Txejov.


El llac des de l'embarcador de casa, Highland Lakes, NJ. Oli/tela.

Rara és l’ocasió que llegint poesia escrita en català no em trobi amb que l’enamorada tingui ulls de cérvol, mai de cérvola. El poeta, ai Freud!, masculinitza la mirada de la seva amada, potser per una qüestió de rima, qui sap. Potser es tracti d'una mirada culta a la poesia trovadoresca, a San Juan de la Cruz. Recordo, vivint als USA, a la casa de Highland Lakes quan hi anàvem pels cap de setmana veure’n força sovint de cérvols, que fins i tot els podíem donar menjar, i m’era difícil imaginar una dona amb els seus ulls i és clar, tampoc em puc imaginar la metàfora visual dels bards enamorats. És poètica la paraula cérvol ?. Sense cap mena de dubte com a pirop queda millor que vaca, però tot i així W.Whitman va nombrar les vaques en un dels seus poemes (la vaca que pastura amb el cap cot supera totes les estàtues...) i ... no grinyolava.
Un, entén que la poesia és quasi bé una transgressió del llenguatge i que el poeta és l’únic que té llicencia per fer el que vulgui però com a mínim els demanaria certa... autenticitat; sinó penso que haurien de tenir en compte el consell que Txejov donava als joves escriptors : no parleu del que no coneixeu.
Té que veure Bambi amb aquesta fixació? Si fos així en lloc de poesia, per fer catarsi, haurem de cercar psiquiatres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada