Quan es parla d’una obra lluminosa no es vol dir res més que amb llum pròpia.

 Arroyo de la Luz, Cáceres, 2004, Admirant el retaule del divino Morales.

L’altre dia, durant una conversa sobre art (un ja s’ha acostumat a que es parli de pintura o d’altres disciplines artístiques en qualsevol reunió on hi poso el nas) va sortir l’adjectiu lluminós i vaig arribar a la conclusió que ningú dels present va captar el que volia donar a entendre. Tots van començar a emprar adjectius que, segurament, creien, creuen, que són sinònims: clara, vibrant, impressionista, luminisme, escola catalana i horror! va sortir la tan imprecisa i emprada: mediterrània. Per un moment vaig intentar explicar que no era allò el que volia donar a entendre però em vaig retenir. Penso que no hauria servit de res (un no ha de intentar mai canviar ni la idea ni el gust de ningú, i molt menys en públic i en pla tertulià), i a més, possiblement, hauria causat l’efecte contrari i n’hauria sortit malparat.

Quan es parla d’una obra lluminosa no es vol dir res més que amb llum pròpia. No hi ha que cercar cap adjectiu més ja que qualsevol altre epítet el que faria seria... enfosquir-la.