Cartell dedicat a Montaigne. Guixos/paper.
Tornant alguns llibres a les lleixes i fullejant-los per recuperar papers i notes, he trobat al Montaigne de Stefan Zweig un sobre amb algunes notes que vaig fer durant un viatge a Madrid per veure exposicions. En una frase mal traduïda del francès Zweig canvia el sentit de tota una frase que en realitat volia dir: m’engalano sense parar perquè em descric sense parar. Frase que en confirma un altra: Tot home presenta un altre rostre quan és observat (quan se sap observat, diria un).
Aquesta mena de debilitat que tan bé descriu Montaigne ens hauria de portar al punt de voler saber qui som i com som, perquè és ben cert que si un primer no es coneix, mai podrà mostrar-se tal com és, ja que conèixer-nos ens dóna la força per ser com som. Montaigne és passa la vida queixant-se de la seva mala memòria, de la mandra que no sol abandonar-lo; el preocupa la seva despreocupació (l’insoucience) i Zweig ens mostra que aquesta debilitat de la que tant es queixa és en realitat la seva fortalesa.
Els pintors (escultors, músics, poetes etc) ens passem la vida engalanant-nos (al pintar) perquè ens sabem observats (al exposar) i possiblement el que hauríem de fer primer que tot és conèixer-nos i així les nostres pintures, al menys, serien una mica menys superficials i tendirien més cap a l’autenticitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada