La font de les races, Tarragona
Anada a Tarragona per veure l'exposició que CaixaForum ha muntat de l'obra paisatgística de la col·lecció de Tita Cervera i que presenten amb el títol: Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet: Paisatges a la col·lecció Carmen Thyssen.
La mostra, com sol fer-se darrerament, es presenta dividida en el que podríem dir subtítols i seguint un ordre cronològic. Al primer apartat El naturalisme ens dóna la benvinguda un petit quadre, quasi bé una nota, de Théodore Rousseau i l'acompanyen dos peces de Segundo Matilla i Luis Rigalt i Farriols. Del Postromanticisme al Simbolisme presenta 14 pintures que tret de l'anodina i rellepada Canny Glasgow del pintor anglès John Atkinson Grims i podem admirar obres de la plana major de la pintura de paisatge catalana: Baldomer Galofre, Joaquim Vayreda, Ramon Martí i Alsina amb unes barques de pesca quasi bé insinuades, primes i transparents però tristament emmarcat de plata amb el seu "pendant", vista de la costa. Lluís Graner, Eliseu Meifren amb la seua vista del port de Barcelona, gran i senzill, amb atrevida composició en ziga-zaga i llum crepuscular; Modest Urgell tanca la nòmina catalana amb el seu paisatge ennuvolat, d'un capvespre ventós, amb unes cases en runes. Darío de Regoyos, Maximilien Luce, amb un tema puntillista i Henri Le Sidaner clouen aquest apartat que té com a fil conductor el capvespre i la lluna.
La mirada impressionista amb 11 temes presenta una heterogènia visió del paisatge sota el paraigües dels pintors francesos. Claude Monet amb un caòtic La casa entre les roses i Paul Gauguin, desmenjat, són els pesos pesants, el ganxo pel públic. Camile Pissaro amb un tema quasi puntillista i una clariana d'un bosc, logradíssima, d'Alfred Sisley donen pas a uns desconeguts, per a mi, Williard Leroy Metcaf i William Merrit-Chase per acabar amb Antoni Ferrater i Feliu, un exuberant Meifrén: Malvarosa, Valldemosa i el que il·lustra el tríptic: La creu de terme de Rusiñol.
14 olis per l'apartat Nou classicismes amb Henri Matisse fent d'amfitrió, amb un tema amb figures, ens mostra una barreja d'autors catalans, espanyols i estrangers que l'únic que tenen en comú podria ser la seua afició a ser "diferents". André Derain, Émile Bernard, Pierre Bonard, Olga Sacharoff, Joaquim Sunyer, Josep Togores, Iu Pascual i Rodés, Rafael Benet i Vancells, Josep Amat signen les obres d'aquesta sala.
El darrer apartat, Les avantguardes, ens posa en guàrdia. Trobar aquest títol tan genèric que igual vol etiquetar molt com no vol dir res, sol ser massa recurrent i si sol trobar una mena de poti-poti o calaix de sastre, i així ocorre en aquesta sala on hi trobem 10 peces, autèntics monòlegs, que van des d'un estergit de fulles, gens imaginatiu, d'Antoni Clavé, El tafaner, fins un oli de Tàpies que sembla una escenografia, metafísica això sí, i amb títol críptic, que per l’època tocava. Derain, Celso Lagar, Torres García, Joan Ponç, Cuixart i Miró aporten la seua mirada paisatgística i iconoclasta a una exposició que pretén abastar massa coses i acaba barrejant naps amb cols.
No obstant, sempre s'agraeix poder contemplar prop de casa obra dels qui escriuen la historia de l'art encara que sigui obra "menuda", tot utilitzant un modisme d'aquestes terres.
