Fins a finals de gener es pot admirar al Prado “la darrera troballa” de Velázquez. L’han penjat a la sala on hi ha Las lanzas, ja que els historiadors de l’art creuen que el retrat del cavaller correspon a la d’un soldat que treu el cap a la part dreta del quadre; fins i tot alguns aventuren que es tracta d’un autoretrat, cosa que sense cap mena de dubtes faria augmentar el valor, crematístic?, de l’obra.
El quadre és propietat del Metropolitan de Nova York (quan cert és que ara l’arqueologia i les troballes es fan a les grans ciutats), on hi romania penjat atribuït al cercle de Velázquez. De cop i volta, un dia durant una neteja es descobreix que l’obra podria ser el que qualsevol museu desitjaria.
Ara, és al Prado, la llar natural del pintor, cercant una legitimació que mai havia d’haver perdut, perquè no cal ser gaire expert per descobrir un velázquez, encara que com diuen un marchant d’art el va fer repintar perquè tingués més sortida i el va desvirtuar. Pocs pintors pinten com ell ho fa. La seva pinzellada és inconfusible, justa i prima, destre i segura; els seus grisos tan nets i mantenint la vibració que fa que el retratats... respirin. El que els crítics diuen pintura esbossada, sense acabar no és altra cosa que pinzellada justa: ni una més.
I si per casualitat, algú dubtés d’alguna de les seves obres (i ara em ve al cap la Infanta Margarita que hi ha penjada al Prado i atribuïda al seu gendre Juan Bautista Martínez del Mazo), hauríem de buscar, joiosos, un altre Velázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada