El paisatgista Martín Rico

Martín Rico, Orillas del Guadaira

El Prado, seguint la línia dels grans museus, comença a organitzar exposicions de pintors que la febre avantguardista del segle passat havia, ni més ni menys, menyspreat fins a tal punt, que no hi havia ningú que s’atrevís a nomenar-los i molt menys insinuar que li agradaven o que, com a mínim, se’ls havia de tenir en compte per comprendre i conèixer el que havia estat l’art a Espanya, si més no a partir de Goya fins arribar a la... modernitat actual. 

França i els seus impressionistes ho anul·laven tot. Fora d’aquesta pintura tot era immobilisme, ignorància i incultura. Rodin, va aconseguir el mateix en el camp de l’escultura. A Espanya, com no, s´hi afegia un altre adjectiu clarament insultant: carca i feixista. Els historiadors de l’art, instaurant la seua dictadura, van establir que tot el que no fos el que beneïen era la caverna artística. I així hem anat fins que, seguint modes, primer els grans museus americans reivindicant la seua pintura, després els anglesos i com no França, desempolvorant els seus “pompiers” (empro l'epítet despectiu com se’ls anomenava); ara toca fer-ho aquí. 

El que podríem dir la “fatwa” es va acabar el dia que es va inaugurar l’exposició El siglo XIX en el Prado, l’any 2007, aprofitant la remodelació duta a terme a càrrec de Rafael Moneo. Allí s’hi va poder admirar l’obra de pintors i escultors, la majoria d’ells només recordats perquè havíem vist alguna reproducció de les seves obres en els llibres d’història i que en els temps actuals ens portàvem reminiscències franquistes, mira per a on!. 

Martín Rico, pintor paisatgista, formava part de l’exposició esmentada i ara el Prado li dedica una antològica que val la pena visitar. Pintor realista, acostumat a la pintura d’estudi a partir d’esbossos, un cop s’avesa a pintar del natural es converteix en un viatger incansable cercant el motiu per treballar-lo in situ. No obstant, això no li impedix prendre apunts i notes (la col·lecció de llibretes amb apunts que té el museu és realment espectacular). Conèixer a Mariano Fortuny va canviar la seva vida: junts van estar pintant a Granada on descobreix una llum única i vibrant que comença a portar a les seves obres, intentant copsar, també, el preciosisme del pintor reusenc.

Va acabar la seva vida a Venècia, ciutat que va convertir amb el seu estudi, on hi visqué els seus darrers 15 anys pintant des de la seua góndola, després de viatjar per Anglaterra, França i Itàlia.