A primera hora del matí ja estem al Prado fent cua. M’agrada entrar al Prado per l’antiga porta, ara inabilitada, de Goya (actualment s’hi accedeix per la part nova dels Jerónimos). Entrar al museu just quan obren, sense gent, i passejar pel corredor central amb la llum del matí filtrant-se per les claraboies és una experiència impagable (tot i que ara amb la nova disposició dels pintors ha perdut, al meu parer, aquella fascinació que hi trobava amb els quadres de Murillo i Ribera).
Moltes són las definicions i qualificacions que s’han donat al museu, la majoria força encertades i que comparteixo però sempre que hi accedeixo i veig aquella llum, faci sol o plogui, natural, acollidora, nítida envoltant els quadres més que il·luminant-los, m’envaeix un benestar ja experimentat, llunyà i proper; una antiga i coneguda sensació de serenor com hom sent quan s’arriva a casa.
Sense cap mena de dubtes, entrar al museu del Prado és com retornar al claustre matern, lluminós i plàcid, càlid i plaent on tot batega al ritme amorós de qui més ens estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada