Pintar sense ser pintor

Liliums, dedicat a Corelli, oli/paper.

El director d’orquestra Daniel Barenboim opinava que la música és una expressió física de l’ànima humana i que l’ànima de certs músics es manifesta per mitjà de la seva música. Continuava dient que es necessita molta professionalitat per a la música però que aquesta no és una professió.

Tot això lliga amb altres arts que tot i comportar molta professionalitat per exercir-les no seran mai una professió. Un pot escriure i no ser poeta, de la mateixa manera que es pot pintar, només calen colors i pinzells, sense ser pintor.

Admirar un quadre: primer, una cadira

El pont d'Ampost, oli/cartró.

He trobat anotat en una de les llibretes que el pintor alemany Anselm Feuerbach requeria, per mirar un quadre, moltes coses, especialment una cadira. Suposo que ho vaig anotar per la gràcia que em va fer aquesta “sortida de to” d’un home que era molt tocat i posat i que possiblement amb aquesta opinió no exempta de raó i plena d’ironia hi havia un dard enverinat.

I tant que entre les coses que hom es necessita per admirar un quadre és una bona cadira però també una bona llum, certa quietud i algú amb qui poder, entre ullada i ullada, xiuxiuejar, mirar-nos als ulls o sentir la seva respiració, com si cerquéssim ajut per endinsar-nos més en l’obra o confirmació en la complaença, mentre intentem copsar tot el que el pintor pugui oferir-nos.

Mentrestant, cada cop més, ens hem de conformar de poder admirar-los envoltats de gent (alguns cops entre empentes), batibulls, mal il•luminats, drets i cuita-corrents.

Amb segons quin art o pintors, certament, no m’importa, ja que només pot ser vist a carrera feta.

L'art redemptor

Cementiri d'Aldover, oli/tela.

Al diari El País de l'11 de gener hi ha un reportatge que parla del que passa als museus de Sicília, concretament a Palerm. Sembla ser que exsicaris de la màfia són els encarregats de vigilar els museus i servir de guia als visitants gràcies a un programa de reinserció de les autoritats sicilianes que així, de passada, alleugeren una mica les presons que sembla que estan abarrotades. Això sí, obren i treballen quan els hi sembla, encara que fan algunes excepcions (si hi ha un extra de calerons sota mà per part dels turistes).

L'art per fi ha deixat de ser només contemplatiu i el museus casalots que darrerament només competeixen entre ells a veure qui en té més... del que sigui. L’art com a redempció, l’art com taumatúrgia. M’imagino alguns artistes conceptuals i místics com deuen celebrar-ho ja que solen defensar l’obra d’art amb poders curatius i miraculosos.

De totes maneres sempre hi ha gent descontenta. Segons Lirio Abbate, activista antimàfia y periodista de L'Espresso, "Sicília és així, és com posar a la rabosa a vigilar el galliner. Ara els mafiosos tenen més privilegis que els nous llicenciats, el que fa que succeeixin coses tan al·lucinants com aquesta, que el museu només obre quan els mafiosos treballen".

Els museus i les xifres

Prenent notes al MNACRS.

Els diaris i Internet durant aquests dies han anat plens de xifres. Entre les publicitades anaven les de visitants dels museus de Madrid. L’art ara no és res sinó hi ha xifres, de les que siguin, però xifres al cap i a la fi. Alarmaven de que el Prado ha perdut, on?, més de 35.000 visitants mentre que el Reina Sofia i el Thyssen en guanyen.

Segons les dades el Reina Sofia va rebre 2.313.532 persones (batent rècords) i el Prado 2.732.000, perdent pistonada. Continuen les notes dient que el Thyssen passa dels 800.000 i algunes acaben amb el CaixaForum que en va rebre més d’un milió. La Real Academia de San Fernando ni nombrar-la.

Quan vaig a Madrid procuro visitar totes les exposicions i els museus que puc. De fet hi vaig per això. Procuro arribar al Prado a primera hora, de “mati manyana” -com diem per les terres de l’Ebre-, des de l’hotel caminant per comprovar com es lleva la ciutat i poder admirar la nau central amb tota la llum natural que la desvetlla i quasi bé buida de gent. Sempre hi trobo matiners tot i les coes que s’han de fer són minses ja que els turistes visitants de museus no solen matinar tant.

Un cop surto del Prado, depenent l’exposició, enfilo cap el Thyssen o el Reina Sofia. Al museu de la Tita mai hi ha problemes per accedir-hi, tret d’algunes exposicions puntuals on es restringeix l’entrada cada 15 minuts i que solen tenir continuació a CajaMadrid, d’entrada gratuïta i sense tenir que fer esperes. Al Reina Sofia mai he hagut d’esperar torn per entrar-hi: és arribar i agafar el tiquet. CaixaForum, tot i ser gratuït sempre hi he entrat sense cap mena d’espera.

Sense malícia, qui fa els números?.

De totes maneres, quan vull visitar un museu amb tranquil•litat, sense aldarulls amb plena solitud, quasi bé només amb els vigilants, llavors vaig al de la Real Academia de San Fernando i allí em sento transportat a un altra època quan els museus eren llocs de silenci i recolliment i desitjava amb tota la intensitat del meu cor jove que un dia els museus fossin plens de gent. Ara ja ho són plens de gent, però potser no era això el que m’esperava.

Goya de nou

El gos enterrat, Goya.

La revista Goya porta un treball de Carlos Foradada Baldellou, professor de Belles Arts de la Universitat de Zaragoza, pintor i historiador, a més d’un reputat estudiós de les Pinturas Negras, a les que va dedicar una tesis, sobre la barroera restauració que van patir les pintures de La quinta del sordo de Goya quan van ser traslladades a llenç. L’he llegida amb curiositat i certa melangia.

Un, va fer belles arts i vaig acabar avorrint la cançoneta de la majoria de profes sobre l’angoixada mirada del gos enterrat mirant cap amunt i la buidor tant moderna de tota la pintura. I un, com a bon estudiant obedient i respectuós, s’ho volia creure i cada cop que visitava el Prado (encara em passa), anava a donar un cop d’ull a la pintura del gos per veure si, en una de les visites, hi podia colombrar el que tots els historiadors de l’art, els crítics i pintors socials, hi veuen. Passava el mateix, però aquí amb connotacions polítiques, amb la pintura on dos homes s’esbatussen a garrotades colgats fins els genolls. Deien perquè així lluitarien fins la fi al no poder escapolir-se. Tip en vaig quedar de les lectures caïnites i ara resulta que es peguen en un camp de rostolls que el restaurador va eliminar d’un cop de brotxa.

Llegit l’article surto refermat en la idea de que la pintura és pintura i la resta només són elucubracions i ganes de literaturitzar i que als genolls de La Condesa de Chinchón (per continuar amb Goya) hi ha tot una classe magistral de pintura que la majoria d’estudiosos i pintors encara no han sabut veure.

Enteneu la curiositat i la melangia al llegir-ho ?.