Admirar un quadre: primer, una cadira

El pont d'Ampost, oli/cartró.

He trobat anotat en una de les llibretes que el pintor alemany Anselm Feuerbach requeria, per mirar un quadre, moltes coses, especialment una cadira. Suposo que ho vaig anotar per la gràcia que em va fer aquesta “sortida de to” d’un home que era molt tocat i posat i que possiblement amb aquesta opinió no exempta de raó i plena d’ironia hi havia un dard enverinat.

I tant que entre les coses que hom es necessita per admirar un quadre és una bona cadira però també una bona llum, certa quietud i algú amb qui poder, entre ullada i ullada, xiuxiuejar, mirar-nos als ulls o sentir la seva respiració, com si cerquéssim ajut per endinsar-nos més en l’obra o confirmació en la complaença, mentre intentem copsar tot el que el pintor pugui oferir-nos.

Mentrestant, cada cop més, ens hem de conformar de poder admirar-los envoltats de gent (alguns cops entre empentes), batibulls, mal il•luminats, drets i cuita-corrents.

Amb segons quin art o pintors, certament, no m’importa, ja que només pot ser vist a carrera feta.