Els museus i les xifres

Prenent notes al MNACRS.

Els diaris i Internet durant aquests dies han anat plens de xifres. Entre les publicitades anaven les de visitants dels museus de Madrid. L’art ara no és res sinó hi ha xifres, de les que siguin, però xifres al cap i a la fi. Alarmaven de que el Prado ha perdut, on?, més de 35.000 visitants mentre que el Reina Sofia i el Thyssen en guanyen.

Segons les dades el Reina Sofia va rebre 2.313.532 persones (batent rècords) i el Prado 2.732.000, perdent pistonada. Continuen les notes dient que el Thyssen passa dels 800.000 i algunes acaben amb el CaixaForum que en va rebre més d’un milió. La Real Academia de San Fernando ni nombrar-la.

Quan vaig a Madrid procuro visitar totes les exposicions i els museus que puc. De fet hi vaig per això. Procuro arribar al Prado a primera hora, de “mati manyana” -com diem per les terres de l’Ebre-, des de l’hotel caminant per comprovar com es lleva la ciutat i poder admirar la nau central amb tota la llum natural que la desvetlla i quasi bé buida de gent. Sempre hi trobo matiners tot i les coes que s’han de fer són minses ja que els turistes visitants de museus no solen matinar tant.

Un cop surto del Prado, depenent l’exposició, enfilo cap el Thyssen o el Reina Sofia. Al museu de la Tita mai hi ha problemes per accedir-hi, tret d’algunes exposicions puntuals on es restringeix l’entrada cada 15 minuts i que solen tenir continuació a CajaMadrid, d’entrada gratuïta i sense tenir que fer esperes. Al Reina Sofia mai he hagut d’esperar torn per entrar-hi: és arribar i agafar el tiquet. CaixaForum, tot i ser gratuït sempre hi he entrat sense cap mena d’espera.

Sense malícia, qui fa els números?.

De totes maneres, quan vull visitar un museu amb tranquil•litat, sense aldarulls amb plena solitud, quasi bé només amb els vigilants, llavors vaig al de la Real Academia de San Fernando i allí em sento transportat a un altra època quan els museus eren llocs de silenci i recolliment i desitjava amb tota la intensitat del meu cor jove que un dia els museus fossin plens de gent. Ara ja ho són plens de gent, però potser no era això el que m’esperava.