El gos enterrat, Goya.
La revista Goya porta un treball de Carlos Foradada Baldellou, professor de Belles Arts de la Universitat de Zaragoza, pintor i historiador, a més d’un reputat estudiós de les Pinturas Negras, a les que va dedicar una tesis, sobre la barroera restauració que van patir les pintures de La quinta del sordo de Goya quan van ser traslladades a llenç. L’he llegida amb curiositat i certa melangia.
Un, va fer belles arts i vaig acabar avorrint la cançoneta de la majoria de profes sobre l’angoixada mirada del gos enterrat mirant cap amunt i la buidor tant moderna de tota la pintura. I un, com a bon estudiant obedient i respectuós, s’ho volia creure i cada cop que visitava el Prado (encara em passa), anava a donar un cop d’ull a la pintura del gos per veure si, en una de les visites, hi podia colombrar el que tots els historiadors de l’art, els crítics i pintors socials, hi veuen. Passava el mateix, però aquí amb connotacions polítiques, amb la pintura on dos homes s’esbatussen a garrotades colgats fins els genolls. Deien perquè així lluitarien fins la fi al no poder escapolir-se. Tip en vaig quedar de les lectures caïnites i ara resulta que es peguen en un camp de rostolls que el restaurador va eliminar d’un cop de brotxa.
Llegit l’article surto refermat en la idea de que la pintura és pintura i la resta només són elucubracions i ganes de literaturitzar i que als genolls de La Condesa de Chinchón (per continuar amb Goya) hi ha tot una classe magistral de pintura que la majoria d’estudiosos i pintors encara no han sabut veure.
Enteneu la curiositat i la melangia al llegir-ho ?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada