L'estil ens perd

Retrat de Lidia, oli/tela.

Desgraciadament, la majoria de vegades, l'afanyosa recerca de l’estil impedeix a molts ser…pintors, que al cap i a la fi és el que compta.

La capacitat d'emocionar-nos

Apunt de paisatge, oli/tela.

Llegint unes crítiques d’art, d’aquestes que els diaris publiquen de quan en quan, m’ha vingut al cap unes reflexions de Gombrich sobre la retòrica amprada pels crítics i els historiadors de l’art. Una mena d' horror vacui lingüístic, perquè ens entenguem gràficament.

Sempre que llegeixo aquests escrits, quasi bé tots amb aires assagístics, acabo dubtant de la meva comprensió lectora i intueixo un celestinatge on l’intermediari vol acabar substituint al protagonista; tot això acompanyat d’un llenguatge als antípodes del que és l’art, o sigui la realitat. És clar que quan un ha d’ajudar-se de la hipèrbole, la redundància i l’èmfasi és perquè vol donar sentit allò que no en té i llavors com en una mena d’encanteri t’estan oferint un succedani, una alternativa, vàlida potser, però sense vàlua, de la realitat. Aquests intermediaris, amb trona mediàtica, estan emmetzinant la nostra percepció i per tant la capacitat d’emocionar-nos que al cap i a la fi, és la resposta, personal i íntima, davant de qualsevol manifestació artística.

De la gratitud als mestres

La taula, oli/tela.

Un, sempre ha defensat l’escola, és a dir tenir mestres, cosa que les avantguardes i la modernitat sempre han criticat enaltint en canvi el que anomenen ser autodidacte. Qui em coneixen, ja saben el que penso dels autoproclamats així.

Les escoles, els mestres, ens ajuden a superar-nos, a saber resoldre problemes que possiblement sols no ho faríem mai, i de fer-ho segurament no assoliríem la fita adequada. El mestratge ens ensenya a caminar, no el camí: aquest és sense cap mena de dubte una opció personal. De la mateixa manera que dels professors podem agafar la forma, mai el fons. El fons, és quelcom personal, únic i intransferible que si algun cop degut al seu mestratge hi aconseguim entrar-hi ens servirà per començar a descobrir el nostre, a identificar-lo, a conèixer-lo. Aquí rau la gratitud deguda als mestres.

Hores venecianes

Albada a Venècia, aquarel·la/paper.

Henry James, va recollir en un llibre, Italian Hours, la seva passió per Italia. Aquests dies he llegit una edició que titulada El amante de Italia, n’és un recull, una tria.

Al llegir-lo en un altre idioma, lògicament, sembla un llibre diferent encara que la memòria, cada cop més minsa, també ajuda a que ho sembli. La lectura m’ha portat a recordar unes quantes sensacions que semblen comunes a qui visita la ciutat i que, per suposat, no en vaig ser aliè.

Diu l’escriptor que Venècia no és lloc que afavoreixi a la concentració i que li costava asseure’s per escriure. Què no dir d’un pintor? Com agafar els pinzells i copsar la primera llum de l’albada amb un plugim que no feia altra cosa que nacrar la llacuna?.

Maneres de pintar

La parra verge, detall. Oli/tela.

Després de tots els anys que porto pintant he arribat a una conclusió, que possiblement no és important però crec que té que veure amb la manera que pinto: la memòria. Visitant museus i exposicions he comprovat que també afecta a altres pintors i ja se sap que mal de molts -en aquests cas uns quans-... consol de tontos.

Quan pinto, sóc desmemoriat; això vol dir que quan em poso a pintar no sé mai com me’n sortiré. Que no recordo mai com he pintar el quadre anterior i encara que un està sempre pintant els mateixos temes, al començar un quadre estic en blanc, com la tela.

Hi ha pintors metòdics, n’hi ha mecànics. Alguns són imaginatius, altres operaris, d’altres gestuals... i així fins acabar els adjectius.

N'hi han -es poden comptar ambs els dits d'una mà- que pinten, com diuen els castizos, a la buena de Dios.