En record de Santos Torroella

Retrat del pare, llapis/paper.

Va ser pels 80 que li vaig dedicar aquest sonet a Santos Torroella i que vaig incloure en un catàleg juntament amb altres. Avui, aniversari de la mort d'en Santos, el penjo al blog juntament amb un dibuix que va fer-li al pare durant una de les seves estades aquí a Aldover.

No és solament el roig de la tardor
ni el lila libidinós ni cap dels verds,
tampoc no és el potent taronja encés
ni el tímid blau que ho dominarà tot.

No és la feina oblidada en un racó
que, dia rera dia, inútilment es perd
ni l'afany equivocadament entés
de pintar per la propera exposició.

Qué és el que m'empeny a pintar doncs?
si els colors a la paleta creia adormits.
Per què aquest capvespre agafo els pinzells?

El vent, avui, per la finestra entra dolç
i sento suau formigó besant-me els dits.
És la seva veu que em diu: pinta Manel!.

Walter Benjamin i Rafael Santos Torroella

Platja lo Baconé, l'Ampolla. Aquarel·la/paper.

Aquesta nit es cumpleixen 70 anys de la mort de Walter Benjamin i el dia 29 en farà 8 de la mort de Rafael Santos Torroella. Tots dos estan enterrats a Port-Bou on Benjamin hi va morir i Santos Torroella hi va néixer. Avui, he buscat el llibre de poemes de Santos Torroella on hi ha el poema dedicat a Benjamin i l'he llegit recordant tantes tardes de lectures i xerrades. He tornat a escoltar veu de Santos Torroella, inconfusible, recitant el poema...

Caminante,
si en el otoño te acercas 
a estos parajes del llano, y junto al cementerio
de Garriguella acudes,
sin temor ni recelo
sus límites traspasa: no es un cementerio
como los otros.

Poc a poc la seva veu anava enfosquint-se, emocionada, per acabar quasi bé en un sospir...

Su hijo, Rafael,
también de Garriguella, mi padrino,
hizo poner, y respetar, estas piedras.
Él duerme, sin embargo, en Port-Bou,
junto al mar, donde Walter
Benjamin lo acompaña.

Alli me esperan todos: yo creo, como ellos,
en algo más allá de las palabras.

I els seus ulls humids somreien plàcidament.

Noa Noa de Paul Gauguin

Noa Noa, Viatge de Tahití.

Acabo de llegir el quadern del viatge a Tahití que Gauguin va escriure i il•lustrar amb aquarel•les, dibuixos i xilografies. El llibre té l’encant de les coses úniques i l’edició, cuidada, està feta per un corferit per l’art. El resultat és una llepolia. Si a més hi afegim que me l’ha regalat una ex-alumna de l’institut, podreu entendre el plaer que he sentit llegint-lo i mirant i remirant les il•lustracions.

Gauguin, que va marxar de la civilització, amb aquest llibre va voler deixar constància i fer saber a la metròpoli el que pensava i sentia en una mena de testament artístic, de ideari pòstum.

"L’art no reprodueix el que és visible, ho fa visible" és un dels seus aforismes més coneguts que juntament amb "tanco els meus ulls per veure-hi", ens porta a la poesia de Foix "és quan dormo que hi veig clar..."

Temps de tardor

Els Amarilis nans cada any floreixen entrant la tardor.

Aquests dies de pluja han reanimat el paisatge. Els colors rentats llueixen i fins hi tot alguns indrets que estaven agostats s’han il·luminat. Un dels racons que més s’embelleix quan fa aquests temps humit i cobert és la zona dels pins on la pinassa agafa colors corífers, de cuiro brunyit, enllustrat; de terrissa casolana que ja només tenim en el record; colors càlids de terracota i evocacions llunyanes de pintures pompeianes.

Del jardí, com sempre en aquestes èpoques, porto l’alegria de l’amarylis nan que cada any m'anuncia que la tardor ja està arribant i que enguany ha incrementat la seva floridissa.

Les oscil·lacions del gust

Barques, oli/tela.

El món de l’art, com totes les grans famílies, empara diferents sensibilitats o millor dit el formen diferents capelletes i grups. Alguns d’ells refermats pels historiadors de l’art que amb la seva dèria de posar-ho tot ben compartimentat no fan altra cosa que inventariar tal com ho faria un bibliotecari, tot i que al bibliotecari, conscient de la seva tasca, no se li acut criticar, jutjar ni calibrar als autors dels llibres.

Les escoles, els ismes i els estils són les pautes que solen seguir per catalogar-ho tot. De quan en quan es troben amb algú que tot i formar part d’una època determinada no encaixa en cap isme, escola, estil o grupuscle. Aquest autor, serà doncs col•locat en un lloc paregut als llimbs (per alguns serà un purgatori) on hi romandrà fins que algú el descobreixi degut o gràcies (mai se sap) al canvi de modes i gustos (que el gust és oscil•lant ja ens ho advertia Gillo Dorfles) i ens el presenti com quelcom únic.

Un must, per entendre’ns.

Què ens porta a agafar els pinzells?

Racó de l'estudi amb un oli/tela.

La primera condició per ser orador és una certa garantia de que un serà escoltat. Aquesta va ser una de les moltes frases enlluernadores i no exempta de malícia que l’ínclit Eugeni D’Ors solia emprar per donar-se sabó. Volent fer un paral•lelisme amb la pintura, quina condició necessitaria doncs un pintor per posar-se a pintar? La garantia de que serà admirat? Que se’l cobejarà? Que serà èxit de vendes?. A un li sembla que perquè un pintor agafi els pinzells la única condició que necessita és ser pintor. La resta ja ni li importa.

Sobre l'originalitat

En record dels teus ulls, detall.Oli/tela.

Crec que des que vaig entrar a Belles Arts, és a dir quan vaig decidir que volia pintar i volia tenir escola (un, només pot ser autodidacte amb mestres), no em porto gaire bé (el pas dels anys han fet que ja no em porti de cap manera) amb el que ja era el leit motiv de tot aspirant a artista: l’originalitat. La voluntat de ser originals, de voler ser diferents, de fer quelcom nou de la majoria d’alumnes de la Facultat, absurdament animada i quan no exigida per certs professors, va fer que alguns altres no entenguéssim aquesta dèria i molt menys el seu mestratge.

Sortosament, sempre hi ha una llum que en lloc d’enlluernar-nos ens il·lumina, uns quans professors ens van ajudar a refermar-nos en la idea de que l’originalitat és una altra cosa, que no es tracta de fer quelcom diferent sinó de saber trobar l’origen. De ser un mateix, de ser autèntics. I per suposat, saber plasmar-ho i transmetre-ho.

La fidelitat rau en un mateix

Platja de l'Ampolla, oli/tela.

La gent, quan parla de fidelitat sempre dóna entendre que aquesta està vinculada a una altra persona; en segons quins àmbits, ja siguin socials, polítics o religiosos, va lligada a l’obediència, al pensament únic, a l’acatament o a la ceguesa conreada. Possiblement, tinguin raó entenent-la així tot i que ometen, al meu parer, que la fidelitat rau en un mateix sinó és... submissió.