Collint farigola

Aquesta tarda, seguint la tradició, i aprofitant que no ploviscava hem sortit pels voltants de casa a collir farigola i així poder fer unes bones sopetes i infusions el proper hivern. Com podeu veure ens ha acompanyat el Boss, la Reina que està fotudeta s'ha quedat a casa.

L'ull que pensa

Llapis, guix i tinta xinesa

El museu del Prado està celebrant un seminari dirigit pel catedràtic d'estètica Félix de Azúa amb el títol de El ojo que piensa. Aquesta figura al·legòrica de l'ull representant el pensament, tant reproduïda dins la nostra cultura cristiana amb l'ull de Déu emmarcat per un triangle, també ull vigilant, que tot ho veu, és una imatge força evocadora i emprada en el món de l'art i del pensament. Els egipcis amb l'ull d'Horus passant per l'ull del renaixentista Alberti i la seua nova manera de veure la perspectiva, fins el neoclàssic de Boullée han imposat unes pautes culturals que encara ens marquen i interpretem. L'ull com a símbol, la intel·ligència, el pensament, la raó. La llum i l'enteniment representats gràficament.

Aquest títol evocador em porta records, i per això m'ha cridat l'atenció, de quan fent Belles Arts, Rafael Santos Torroella em va llegir uns poemes dedicats a les arts i a diferents artistes recollits sota el títol de Pensar con las manos, fent referència a l’obra del filòsof suís Denis de Rougemont (Penser avec les mains, 1936). La mà de l'artista, que moltes vegades sembla tenir autonomia i s'avança, precisa i lliure, al pensament que  l'inspirava. 

Solia Santos Torroella editar, per Nadal, uns quaderns de poesia per felicitar els seus amics; en el de l'any 1978 n'hi ha un recull. El sonet que dedica al museu del Prado, tota una declaració de principis, acaba així: y otra vez es aquí donde consigo volver, como a una patria, a la Pintura.

Mimoses tardanes

Porto avui al blog aquest ram de mimosa de gran inforescència i cotonosa textura. L'ha portat Manolita i sense retallar les tiges les hem posat en aigua. L'arbre, de floració tardana, creix al seu hort des que el va plantar el seu germà i sembla ser que enguany ha florit com mai.

De les matineres mimoses de gener ja només queda el seu record i delicat perfum, alguns branquillons secs en una copa damunt la taula de l'estudi i unes quantes pintures i notes de color. Espero que d'aquesta mimosa, aprofitant aquests dies de Semana Santa, pugui deixar també un record pintant-les. Mentrestant, les comparteixo avui amb vosaltres.

La competència artística

La pla d'Ulldecona, oli/tela.

En un dels molts retalls de diaris o revistes que guardo l’altre dia me’n va arribar un a les mans d’una entrevista a un galerista i historiador de l’art, que possiblement vaig guardar perquè parlava amb veneració de Milicua, de qui també va ser alumne. 

Al rellegir-la, em va cridar l’atenció la seua resposta a una pregunta sobre el MNAC que acabava dient: I per suposat, amb CaixaForum jugant a favor seu i no pas fent-li la competència. La memòria, llavors em va portar a una curta conversa mantinguda durant una inauguració on hi havia la plana major cultural de l’ajuntament. Més o menys va anar així. 

Al coincidir amb la filla d’un critic d’art ja mort i que viu a París, on dóna classes d’art, ens vam saludar. Mentre parlàvem es va apropar una persona (després vaig saber el càrrec cultural que ocupa) i saludant-me em diu: sento molt no haver pogut anar a la teva inauguració. No passa res, els polítics sempre aneu ocupats, me’n faig càrrec, li vaig contestar. Es que penso que has fet l’exposició en mal moment, coincidint amb altres i es clar es com fer-se competència. Al escoltar aquest raonament la meua resposta va ser: no crec que les exposicions es facin la competència, ans al contrari, s’ajuden i es complementen. Ojalà n’hi haguessin unes quantes cada mes. 

Amb l’entrevista del historiador i el MNAC intueixo que els assabentats en assumptes culturals coincideixen en el punt de vista ... comercial.

Tants museus, tants museus...

Tormenta a l'Ebre, Xerta. Oli/fusta

Peter Greenaway, l’inclassificable director de cinema, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia es mostra, al meu parer,  inaccessible, altra part gens estrany coneixent la seva obra, i ens amonesta i adverteix, una mica en plan visionari o tirador de cartes, profetitzant sobre el futur del cinema. 

L’entrevista, com quasi bé totes les que fa Amiguet, es llegeix amb fruïció i se’n poden destacar unes quantes frases que si més no ens fan parar uns segons i ens conviden a reflexionar. Entre elles trio aquesta: Tants museus, tants museus...Però que hi posaran dins ?

Miquelàngel "decorador"

Homenatge a Miquelàngel, oli/tela

Aquestes darreres setmanes han estat pròdigues de notícies relacionades amb el Vaticà i suposo que les properes ho seran encara més. Premsa i televisió, experts, periodistes i demés contertulians no paren d’opinar i ornen les seves perorades amb erudicions històriques. La Capella Sixtina s’endú la palma.

Tots expliquen reiteradament quin papa va ordenar construir-la i tots li encolomen a Miquelàngel la seua “decoració”, paraula que oint-la em burxa les orelles o em fa mal a la vista quan la llegeixo aplicada a la creació més excelsa i al seu autor.